Deixalles, des de l’Everest al cinema
Feia molt de temps, moltíssim, que no trepitjava una sala de cinema del Sucre, a Vic. L’atzar va fer que em regalessin una entrada per anar a veure el documental Kilian Jornet, Path to Everest (Camí cap a l’Everest). Tot i reconèixer que aquest català és un dels millors corredors de muntanya de la història, no soc pas una incondicional dels seus èxits indiscutibles. Els qui considerem la muntanya com un espai de tranquil·litat, de contemplació, de solitud, de llibertat… veiem com Kilian Jornet –possiblement sense pretendre-ho– hi ha abocat massa competitivitat, velocitat, espectacle, consum de marques relacionades amb l’exercici de l’esport.
Tradicionalment la muntanya ha estat un refugi que permet trencar amb el soroll, les presses, les preocupacions, el treball… i per molta gent continua essent-ho. Tanmateix sembla que els tics maldestres de la vida quotidiana es van filtrant, també, inexorablement en les sortides o experiències a la muntanya, perquè com podem llegir en el llibre Somni blanc: “Es puja una muntanya de la mateixa manera que es viu una vida; o a l’inrevés, es viu la vida de la mateixa manera que es viu la muntanya”. La sala on es projectava aquest documental serveix com a exemple per il·lustrar aquest paral·lelisme.
En finalitzar la pel·lícula, en el moment que la sala es va il·luminar, el terra va aparèixer sembrat de deixalles: crispetes, envasos, papers… Ignoro si el fet de tractar-se d’un públic suposadament amant de la muntanya va fer que es generés menys brossa que en altres projeccions, però la brutícia acumulada en només una hora i vint minuts era quantiosa i estrident per la vista. Aquella imatge em va connectar involuntàriament amb les tones de residus acumulats en el camí cap a l’Everest, i que no havíem vist en cap fotograma del film. Des de la primera ascensió realitzada per Edmund Hillary i Tenzing Norgay el 1953 unes 8.000 persones han aconseguit arribar als 8.848 metres, al preu de convertir el sostre del món en un abocador ple de bombones d’oxigen, plàstics, llaunes, excrements, i, malauradament, cadàvers d’alpinistes que hi han perdut la vida. Tot i que no cal anar a l’Himàlaia per trobar deixalles en plena natura.
Observant la sala de cinema pensava en aquell experiment que es va fer en un país nòrdic, lloc en el qual la netedat dels espais públics és modèlica i gairebé insuperable. Els investigadors van embrutar intencionadament un parc per estudiar el problema del littering, això és, l’abandonament de deixalles en zones públiques. I es van adonar que si l’entorn era brut el ciutadà era més incívic i tirava residus a terra, fet que no succeïa en espais nets. Això fa pensar que el fenomen de la brutícia, tant en les sales de cinema com a les zones exteriors, possiblement és reversible i educable a través d’accions de conscienciació, però sobretot tenint cura de mantenir nets els espais en els quals ens movem les persones, per tal de generar comportaments mimètics de netedat.
Algú podria trobar exagerat que ara, de sobte, ens haguéssim de preocupar per la netedat de les sales de cinema, quan fa tants anys que convivim amb aquest model. Però potser és hora de fer canvis. Avui sabem per aquest estudi nòrdic, i per tants d’altres, que els models són molt importants per educar en valors i en el compliment de les virtuts que hi van lligades. Si realment volem ser una societat educadora i cívica no podem permetre, per exemple, que un infant el diumenge a la tarda pugui llençar deixalles en una sala de cinema –sense que ningú no li digui res– i l’endemà, a l’escola, se li prohibeixi embrutar el patí, o bé que un corredor de muntanya pugui deixar tranquil·lament la brossa a la butaca del cine, i després li exigeixin des de l’organització d’una cursa que no deixi els envasos dels gels energètics enmig de la natura.
Kilian Jornet, Path to Everest és interessant, també, perquè més enllà de presentar les proeses d’un ídol esportiu, recull la mirada crítica del veterà Reinhold Messner, el primer alpinista que va pujar els 14 vuit mil, que repta el jove català a deixar-se de cronometrar en els seus objectius, a buscar rutes inèdites, a defugir els llocs turístics… Quan Messner convida Kilian a fer canvis en la seva vida de muntanya, convida alhora a tothom a repensar la interacció que tenim amb el nostre entorn, fins i tot quan ens asseiem còmodament en una butaca de cinema.