Un dia d’aquests les camperes tampoc no em semblaran còmodes per una qüestió d’edat o de lesió o d’ungles i tampoc no passarà res. Jo soc més que unes sabates, un jersei, uns quilos, una talla o un moment concret del meu passat. I tu, també

Fa una vintena d’anys em vaig comprar unes camperes marró. Encara les tinc perquè, és clar, faig el mateix número de peu que quan tenia 20 anys menys. Hi ha coses que no canvien. Un cop tenia les meves camperes estupendes –m’encanten les botes camperes, amb obsessió, que en tinc de marrons, negres i blanques i de diferents alçades de canya– vaig trobar un jersei marró entallat i original, com amb unes punxes, d’una llana estranya, que hi lligava fantàsticament. El look vestit negre, camperes marrons i jersei es va convertir en un clàssic dels anys següents. Que en fa, de temps, que vesteixo de negre com a color bàsic! Aquell jersei, malgrat que va anar quedant arraconat per americanes i un estil potser més elegant, va continuar a l’armari. Les camperes, també i me les he anat posant menys. Avui, però, no sé exactament per què, he decidit recuperar aquell look. Les camperes m’han anat perfectes encara, i prou còmodes que les trobo; i el vestit negre, que ja no és aquell però és el meu, també, perfecte, és clar, però el jersei entallat, ai, el jersei entallat em tibava massa. Que l’hagués pogut portar encara... doncs sí... que no em venia de gust estar pendent de que si tiba o no tiba una cosa, doncs també. Perquè hi ha coses que no canvien, és clar, però coses que sí i el meu cos ha canviat els darrers 20 anys, òbviament. I aquell jersei tan mono, tan ajustat, tan estupendu, doncs ara em va petit i em tibava de l’esquena i del sotamàniga. I no m’ha vingut de gust, què us he de dir, aferrar-me a aquell look, a aquell moment, a aquella cosa. La vida, que s’eixampla. I la ment i l’experiència i la saviesa. I el cul, que també. L’he plegat amb cura, el jersei, i he decidit donar-lo i me n’he posat un de negre que no tiba d’enlloc i les camperes i he pensat que cal anar redecorant i recol·locant les coses de la vida i les vides de les coses segons ens cal i no dedicar massa temps a lamentar-nos d’aquestes estretors que alguna cosa del passat ens provoca. Quan una cosa ja no encaixa, no cal que ens hi aferrem. Un ha d’aprendre a deixar anar, plegar amb cura, dir adeu i redecorar-se. La vida és massa bonica per anar patint amb certes estretors, per anar aferrats a certes coses, a certs moments, a certs estats vitals i de pes que ja no hi són. Nosaltres canviem perquè ens passen mil coses i és en aquest canvi, en aquest superar-les, que ens fem més savis i més nosaltres. Un dia d’aquests les camperes tampoc no em semblaran còmodes per una qüestió d’edat o de lesió o d’ungles i tampoc no passarà res. Jo soc més que unes sabates, un jersei, uns quilos, una talla o un moment concret del meu passat. I tu, també.

Un dia d’aquests les camperes tampoc no em semblaran còmodes per una qüestió d’edat o de lesió o d’ungles i tampoc no passarà res. Jo soc més que unes sabates, un jersei, uns quilos, una talla o un moment concret del meu passat. I tu, també

Deixar anar