Hi ha dies que la maternitat m’esgota. I s’ha de dir més

Soc una persona d’impulsos. I extremadament sensible. A vegades se m’acudeixen petites reflexions que necessito compartir amb algú. Quan ho faig, m’adono que moltes persones m’entenen i que fins i tot s’hi senten identificades. Això és el que va passar fa unes setmanes i és el que em va inspirar aquest text que ara estàs llegint. Som-hi! Fa uns dies vaig fer un tuit i em vaig pensar molt si compartir-lo o no. Per què? Perquè quan comparteixo coses personals, hi ha alguna cosa dins meu que sempre em diu que no ho faci i que no li deu importar a ningú. Però més sovint del que em penso, m’equivoco. Com tothom. Per això, moltes vegades és millor fer més i no pensar tant. Volia compartir un petit detall de la meva experiència amb la maternitat. Aquesta era la frase que vaig escriure: “Hi ha dies que la maternitat m’esgota. I s’ha de dir més”. Vint-i-quatre hores després, aquest tuit tenia més de cinc-cents favorits i això em va fer pensar molt. Com era possible que a tantes persones hagués arribat el meu missatge? Per què tanta gent se sentia identificada amb un tema del qual ningú parla? L’empatia és preciosa i és una emoció que tots hauríem de cultivar, però en aquest cas em va semblar una mica trist. Hauria de ser normal parlar de tot allò que ens fa mal o que fa que anem terriblement cansats durant tot el dia. Deixem de romantitzar-ho tot, també la maternitat. Les xarxes socials tenen molta influència en tot això i és que, normalment, la gent només et parla del que és meravellós i crec que els que som pares també hem de compartir tot allò que se’ns fa difícil. Quan la paciència se’ns esgota, quan ens ho tiren tot a terra, quan es posen malalts o el patiment que comporta ser pare o mare. No passa res per dir tot això i, naturalment, no seràs més bon pare o mare si t’atreveixes a compartir com la maternitat o paternitat ha revolucionat la teva vida.Massa sovint, necessitem desfogar-nos –sobre qualsevol tema– i no ho fem ves a saber per què. Perquè ens sentim sols, perquè creiem que ningú ens entendrà o perquè ens han ensenyat a callar. Perquè callant estem més guapos. Doncs, mira, no. La meva filla ja té 1 any. Dic ja perquè la veig tan gran que sento que jo també estic creixent i evolucionant. A vegades, la miro i em sembla impossible ser la seva mare, el seu referent. Fa por i emoció ser tan important per ella! Perquè, no ens enganyem, quan són tan petits, ens necessiten i som el seu exemple. Això últim miro de recordar-m’ho cada dia perquè tot el que fem, ells ho veuen i ho acaben imitant. A alguns us semblarà estrany, però ara que ha complert el seu primer any de vida estic nostàlgica i estic vivint com una etapa de dol. Ja no és un nadó, ja es mou sola i ja no em necessita tant com abans. Em segueix necessitant, és clar que sí, però a un ritme diferent. Mai més l’agafaré en braços com el primer moment en què me la van posar a sobre perquè ella ja té unes altres necessitats. Ja em demana unes altres coses i està bé, però a vegades també em sap una mica de greu. La maternitat també deu ser això, no? Preocupar-nos excessivament per tot, vetllar per la seva seguretat, queixar-nos quan no ens deixen dormir, i quan tot això ha passat trobar-ho a faltar. Quina gran contradicció!Ser mare també és evolucionar com a persona. Educar i acompanyar. Ser-hi però sense obligar, sabent que ens tenen al seu costat. I d’això, també se n’ha de parlar. Perquè, quan ho fas, t’adones que hi ha moltes persones al teu voltant que estan passant pel mateix. Al dir-ho, et sents millor. Alliberat.