Està bé que amb problemes externs, com ara el de la immigració, maldem per ajudar-hi; però, abans no sigui tard, hem d'entomar problemes interns que només depenen de nosaltres

Les bones noves econòmiques continuen esmunyint-se de Catalunya. QTS, filial de Blackstone, invertirà 7.500 milions a l’Aragó per fer el seu primer gran centre de dades a la península. En tenen 30 als EUA, dos als Països Baixos i un al Regne Unit. Donarà feina directa a 1.400 tècnics, que, quan arribin a un Calatorao de menys de 3.000 habitants i només prop de l’Almunia de Doña Godina, es preguntaran què fan allà i com poden gastar part dels sous. També rumiaran perquè no poden estar prop de la Mediterrània, a Diagonal Mar o a Vila-seca, al Hard Rock. Per què els EUA inverteixen a l’Aragó i no a Catalunya? Doncs perquè allà troben terrenys a preus assequibles, energies renovables a l’abast i totes les facilitats administratives del govern autonòmic i dels seus alts funcionaris. D’aquestes condicions, tres no es donen a Catalunya i només se’n podria trobar una de les quatre en les segures facilitats del govern de la Generalitat, que encallarien les altres. I això també passa amb Amazon, que invertirà 15.700 milions en deu anys en tres centres logístics més a l’Aragó, i una previsió de 6.800 empleats. Llocs de treball que, pel que suposa el negoci d’Amazon, en faran desaparèixer més del doble de petits comerços d’autònoms. Aquest és el pa que hi donen. També el Grup Costa, present en diverses indústries càrnies a Osona, invertirà 469 milions en un gran complex agroalimentari a Villamayor de 155 hectàrees i on preveuen 3.200 empleats directes i uns 2.000 d’indirectes. Pels americans de QTS, tota la Península és com Florida però sense huracans, sense Messi i sense Disneyland. Els de Mickey Mouse es varen equivocar construint-lo a París i no a Vila-seca, on haurien tingut quatre mesos més de bon temps cada any, i costos de construcció i personal més favorables que a París, però això és una altra història. Els centres de dades o logístics valoren, repeteixo, preus del solar barats, energia a l’abast i administració amiga, a més de bones comunicacions. Catalunya fa temps que no competeix bé en l’àmbit econòmic, que no oblidem que és la base d’un bon ordre social i assistencial, i on els problemes se’ns presenten de dues formes. En la primera, hem d’afrontar els conflictes que ens venen de fora, en els quals no podem fer res fins que els tenim aquí. Ens obliguen a reaccionar a posteriori i fem el que podem amb bona voluntat. No controlàvem que el petroli s’enfilés en el temps de la guerra dels Sis Dies, que l’especulació als EUA de les subprimes abrandés el sector de la construcció i l’ensorrés de cop el 2008 –per cert, i de passada es va endur les caixes catalanes. Que amb la guerra a Ucraïna puguin els preus dels aliments. La covid. Que ens aclapari un canvi climàtic quan som una part molt petita d’un món més gran, i malgrat això ens hi posem. Tampoc podem controlar la sobtada allau immigratòria dels darrers anys, només reaccionar-hi. Però en la segona, hi ha problemes creats a priori per nosaltres mateixos, que depenen de nosaltres i que suposen vertaders trets al peu. Un i gran, les burocràcies asfixiants, tant per excés de normatives com de zel per la por de ser blasmats d’uns alts funcionaris amb més poder que els polítics electes. Són una de les bales que ens deixen coixos. Per molt que maldi el nou govern per reduir i reconduir això, les possibilitats d’èxit són minses. Ja fa prou de denunciar que de mitjana passen 100 mesos (8 anys!) entre un gran projecte urbanístic i les claus en mà. Ens haurem de resignar als augments de feina derivada en el sector serveis per complaure turísticament els nous empleats de l’Aragó quan vinguin de cap de setmana o de vacances? A les escorrialles? El segon exemple de problema només nostre, mentre atenem tan bé com podem els immigrants nouvinguts, amb ajuts directes, inserint col·lectius vulnerables, expulsem del món rural els nostres fills i nets, despoblant-lo. Tant perquè no s’hi poden guanyar la vida com a pagesos, com perquè malgrat que treballin en ciutats properes, no s’hi poden bastir el seu habitatge. Normes urbanístiques dictades des de la capital –ens queixem de Madrid, però que deixin que des de Sant Andreu amunt ens queixem un xic de Barcelona–, idealitzen el camp català per fer-ne esbarjo de caps de setmana, fet que provoca que no es pugui edificar quasi enlloc. Els nostres joves, talentosos i avesats al treball dur de pagès, deixen avis i besavis en els cementiris i van sortint dels pobles per no tornar-hi, per guanyar-se la vida com puguin on els acullin. Intercanvi poblacional que almenys es pot qualificar de sorprenent. Aquest problema urbanístic-administratiu dels que serien el nostre relleu generacional, i que també pateix i patirà la immigració, les restriccions a programar nous solars edificables que surtin a preus assequibles (és a dir, sense tantes exigències de cessions gratuïtes), és el que troben aquestes noves empreses que ben segur que en cas de no patir-les, les tindríem instal·lades i ben cofoies a Catalunya i no de veïnes a l’Aragó, amb tot el que suposaria. Està bé que amb problemes externs, com ara la immigració, maldem per ajudar tant com puguem, però, abans no sigui massa tard, comencem a entomar els problemes interns que només depenen de la nostra governança. Aquest de les encallades administratives en general i, sobretot, en l’àmbit urbanístic, n’és principal. O ens hi posem, o deixem les sardanes i aprenem a ballar la jota –a les Terres de l’Ebre ja en saben–, i envers la Santa Espina cantem: “El Ebro guarda silencio al pasar por el Pilar...”.

Està bé que amb problemes externs, com ara el de la immigració, maldem per ajudar-hi; però, abans no sigui tard, hem d'entomar problemes interns que només depenen de nosaltres

Deixem escolar-se el futur?