Del Brexit a l’‘Spainxit’
Els problemes d’aquests dies i els que els hi vindran, dels ciutadans britànics a redós de la seva decisió de separar-se de la UE, cues a les benzineres, falta de subministraments a les botigues, problemes per importar i per exportar on abans no n’hi havia, mostren que els actuals polítics arreu no són capaços de comprendre i enfrontar un món cada cop més complex i més interconnectat ensems que interdependent. Amb enganys els varen portar a decidir la sortida. Recordem l’avui desaparegut Nigel Farage i les seves xifres dels milers de lliures que cada dia se’ls emportava la UE, que després del vot va reconèixer que eren totalment falses. De la por als estrangers, malgrat ser ciutadans europeus, de les feines que manllevarien als britànics i llargs raonaments falsos. Potser paguin el preu de perdre Escòcia.
Això pot extrapolar-se a la situació espanyola, on tinc el convenciment que les mitjanies que ens governen, més atentes a la conservació dels seus privilegis actuals i futurs dins l’entorn de l’oligarquia extractiva centrada a Madrid, per mor d’aquests privilegis, si han de triar entre una Espanya postrada econòmicament i sortint de la UE, per no poder acomplir mínimament les normes bàsiques, a canvi del manteniment dins del seu mapa de Catalunya, sens dubte triaran la primera opció. En el país del “más vale honra sin barcos”, els seus poders ja han demostrat la seva elecció. Portes enfora, enfrontaments directes amb els poders judicials de la UE, i amenaces i manipulacions constants dels poders polítics, on encara tenen pes i influències per la seva quota de vots per població. Portes endins l’entorn del Madrid de sempre, agreujat a partir de José M. Aznar, ha intensificat el tradicional espoli de recursos econòmics i de població de la resta d’Espanya. Catalunya és la primera esquilmada, però a partir de les darreres crisis econòmiques també ho ha estat la resta de l’Estat, menys el País Basc, que mengen a part. Si no ha esclatat l’Espanya vaciada, és perquè un objectiu superior, anar contra els catalans, encara els aglutina.
Aquestes mitjanies governants de l’entorn del poder a Madrid demostren cada dia les seves mancances adornades amb les seves castizas xuleries. L’Ayuso enfrontant el mateix papa de Roma pel perdó demanat pels abusos de la conquesta castellana d’Amèrica. L’inefable Aznar posant en greu perill tots els lligams econòmics de munió d’empreses amb Mèxic, insultant i menyspreant barroerament el seu president, en un acte on potser va fer bona la seva cèlebre dita que “nadie me tiene que decir las copas de vino que debo tomar”, davant d’un Pablo Casado a qui els tribunals li perdonaren les seves falsificacions de títols acadèmics, i del qual encara s’espera acompleixi el que va dir d’abandonar la seu de Gènova, focus de les corrupteles del M. Rajoy i els seus, començades ja en època Aznar quan un dels seus ministres, l’inefable Zaplana, afirmava “yo estoy en política para hacerme rico”.
Probablement Aznar no és del tot inculte, i encara li dol la generosa acollida als republicans espanyols el 1939 pel Mèxic de Lázaro Cárdenas, que els va estalviar passar pels paredons feixistes. No varen poder aplicar la dita atribuïda al set vegades cap de govern espanyol del segle XIX, el general Narváez, quan en el llit de mort va indicar al capellà que l’extremunciava que no podia perdonar els seus enemics “porque los he fusilado a todos”. Aquest és el to que s’estila.
Aznar va demostrar que els seus interessos personals passaven sobre els col·lectius en la seva decisió de permetre que la italiana Parma de Berlusconi, soci del seu gendre Alejandro Agag, el dels fastos del casament del Escorial amb els Correa i el Bigotes, s’emportés davant Barcelona que competia també amb Hèlsinki i Lió, la seu de la preuada Agència Alimentària Europea, que hagués tingut tot el sentit i catapultat l’important sector agroalimentari català i espanyol, despensa d’Europa.
Aquest és el nivell dels qui ens governen nominalment, posats al davant pels poders fàctics que els sostenen i ens esquilen a la resta. Aquesta tropa, abans de perdre Catalunya, preferirà sens dubte un Spainxit, una solució del tipus britànica, que permetre quelcom que soni a una consulta que pogués propiciar una sortida de Catalunya del seu total control. Ni per un moment poden pensar que restaríem amb ells dins de l’euro, de les institucions europees, de l’espai Schengen sense fronteres, i compartint fraternals valors amb la resta d’espanyols que tenen familiars i altres lligams amb nosaltres.
El seu orgull castellà palès i aquests interessos ancestrals de supervivència en el poder com sigui els portaran a aquesta decisió si han de triar. Altrament, si la UE no els fa escollir un dia o altre, potser tampoc ens interessa als catalans d’associar-nos en un espai on no hi ha un mínim de decència.