Avui sembla que tot hagi de ser blanc o negre, però potser ens convindria més ser flexibles i actuar com aquelles caçadores reversibles que per fora eren serioses i, per dins, alegres. Dos en un

L'altre dia uns col·legues donats a la broma rememoraven que quan un d'ells de nano començava a festejar, la xicota els va convidar a una festa d'aniversari a casa seva. Com que hi havia els seus pares i tota la tropa d'amics i amigues la celebració venia a ser com una presentació informal davant la família. Per no arribar-hi amb les mans buides van decidir que tothom portaria alguna cosa. I ells, com que es tractava d'un pica pica, van dir que durien una tapa, però no se'ls va ocórrer res més que embolicar-ne una de... wàter. Ben embolicada, semblava una safata i, en arribar a la casa, el futur sogre, que palplantat a l'entrada donava la benvinguda al personal, els va demanar si s'havia de posar a la nevera. Van dir que sí com haurien pogut dir que no. D'aquell aniversari ningú en recorda l'instant de bufar les espelmes, sinó el moment de desembolicar la tapa. A ningú li va fer cap gràcia. I al sogre, menys. L’episodi, tot i que els records amb el pas del temps a vegades es transformin en llegendes, serveix per il·lustrar com de difícil és jutjar els joves amb ulls d'adults i com de complex és trobar el punt just entre el sentit de l'humor i l'ofensa. Mercè Sàrrias, una de les guionistes de la celebrada sèrie de TV3 Plats bruts, temps enrere explicava que l'humor en el fons és molt existencialista, perquè et planteja qui ets, però, també, cap on va el món. I el món d'avui és millor que el d'ahir, encara que amb una mirada emmascarada per la nostàlgia algú sostingui el contrari. No recula. Avança. Almenys, fins ara. Segurament hem viscut els millors anys de la història de la humanitat. La visió que tenim del present, però, és lògica que sigui crítica perquè vivim un moment de canvi. Els que en saben parlen d'un entorn Bani, un acrònim que descriu el nostre món com a fràgil, angoixat, no lineal i incomprensible. Sembla que tot s'acabi, però potser és just al revés: tot comença. I precisament quan es comença, com que es construeix, són més útils uns grams d'humor i optimisme que gaires quilos de seriositat i pessimisme. Quan ens volen fer creure que tot és blanc o negre potser ens convé comportar-nos com si fóssim aquelles caçadores reversibles que venien a Ca la Blinca -era un mal nom?- que per fora eren de color caqui i, per dins, duien estampats de palmeres i dinosaures. La mateixa caçadora avui era seriosa i, demà, podia ser alegra. La flexibilitat és una condició necessària per adaptar-se a un món canviant. Durant la història ja se n'han produït d'altres, de canvis radicals com els que vivim ara amb la transformació digital. Des de l'invent de la talla lítica fins a la revolució industrial. Cada revolució posa el món cap per avall. Per això origina crisis. De valors, també. Ara estem aquí. Per avaluar la salut de la societat que emergeix hi ha molts termòmetres. El de l'humor n'és un. Serveix per mesurar-ne la maduresa, el nivell de tolerància i fins i tot la robustesa democràtica. És avantatgista jutjar el passat amb els ulls del present, però, com a exemple, els acudits de tartamuts i mariquites que tan triomfaven avui ja no fan gràcia. Fins i tot escriure aquestes paraules, que hauríem de desterrar del nostre lèxic, fa angúnia. Eren gags que descansaven en una crítica a la diferència. I la diferència és un valor. M'agrada com ho explica Albert Espinosa, guionista de pel·lícules i guionista de pel·lícula, que ve a dir que s'han de defensar els que volen ser diferents per lluitar contra els que pretenen que tots siguem iguals. Els models socials tendeixen a uniformitzar. Existeixen uns cànons de bellesa, unes formes de vestir i uns gustos universals que no haurien de ser incompatibles amb preservar la pròpia manera de fer i de pensar. Si no, correm el risc que ens passi com al personatge de l'imitador de veus del conte de l'escriptor austríac Thomas Bernhard: era el rei de la festa perquè imitava a la perfecció la veu de tothom, però el dia que li van demanar que fes la seva no se'n va sortir. Imitant la dels altres va perdre la seva. Per això, ara que tot canvia, estaria bé que no funcionéssim com un ramat, sinó que conservéssim l'espontaneïtat infantil d'aquells nanos que un dia van pensar que dir que portarien una tapa a una festa d'aniversari i portar-la-hi podia ser una idea guanyadora encara que acabés essent una aposta perdedora. I és que, com defensa Thomas Schlesser, escriptor de moda per l'èxit de la novel·la Els ulls de Mona, viure no és aprendre a guanyar, sinó saber perdre i, amb la dèria de voler-se fer gran de pressa, a vegades el primer que es perd és la infància. Això no ens ho podem permetre.

Avui sembla que tot hagi de ser blanc o negre, però potser ens convindria més ser flexibles i actuar com aquelles caçadores reversibles que per fora eren serioses i, per dins, alegres. Dos en un

Del color caqui a l’estampat de dinosaures