La força real la tenen els veïns i les veïnes, i quan s’impulsen certes estratègies o es dinamiten serveis essencials, sovint s’oblida que el poder no es controla del tot des dels despatxos

El Ripollès és una terra de contrastos, una comarca que al llarg dels últims anys s’ha acostumat a sobreviure a situacions rocambolesques que molts de nosaltres mai hauríem imaginat.

Això sí, malgrat les grans diferències polítiques, socials i econòmiques –no només entre els seus habitants, sinó també entre municipis–, sempre ha existit una idea compartida: l’estima per la comarca i pel seu entorn per damunt de tot.

Tot i les converses de barra de bar, on tots i totes intentem deixar clar que el nostre municipi és el millor i el més important, la certesa era que, fora de les fronteres comarcals, aquesta defensa aferrissada del poble propi es transformava en una defensa sense fissures del Ripollès en el seu conjunt… o almenys això és el que pensàvem fins ara.

Les últimes notícies mostren com, des d’una deslleialtat greu envers la resta de municipis del Ripollès i els serveis bàsics de la comarca, diversos municipis de la Vall de Camprodon han iniciat una autèntica partida d’escacs per desmantellar l’Hospital Comarcal del Ripollès.

Aquesta decisió s’empara en una suposada ànima garrotxina de la vall, una afirmació planament desmentida per les dades públiques: l’any 2024, el 50% dels camprodonins es van adreçar a l’Hospital Comarcal del Ripollès, mentre que només un 10% es van desplaçar a l’Hospital d’Olot. En cap cas, però, aquesta argumentació considera el problema que suposa ni l’impacte directe que té sobre la resta d’habitants de la comarca.

Sembla que la pseudoargumentació tècnica emprada respon a lògiques més personals que no pas racionals, i ignora la part més important de tot plegat. Aquesta estratègia personalista posa en risc serveis tan essencials com la pediatria, l’hospitalització domiciliària o l’endocrinologia, entre d’altres.

A més, aquesta mirada i aquest joc polític de baixa volada fan trontollar el pa de vuitanta famílies, ja que el desmantellament que es pretén fer de l’hospital no és una simple actualització de serveis i dinàmiques: és la desarticulació de l’economia de moltes famílies treballadores de la comarca. La metodologia que presenta el PSC –la de portar la corretja ben ajustada i no molestar l’amo– no té en compte que la població de Catalunya, i també la del Ripollès en particular, va aprendre moltes coses amb el procés d’independència de l’1-O.

La força real la tenen els veïns i les veïnes, i quan s’impulsen certes estratègies o es dinamiten serveis essencials, sovint s’oblida que el poder no es controla del tot des dels despatxos. Déu no vulgui que, si tot això tira endavant i l’Hospital Comarcal del Ripollès perd serveis, ocupació i benestar, els veïns i les veïnes recordin que la comarca és un autèntic tap d’ampolla, i que el carrer Progrés de Ripoll és un espai molt accessible per exercir una pressió social importantíssima i fer palès el malestar de la resta de municipis davant determinades decisions, especialment els divendres i els diumenges al vespre.

Déu no vulgui que això acabi passant, sobretot tenint en compte l’elevada dependència del turisme que té l’economia de la vall. Persistir en aquest camí polític de baixa volada només pot conduir a una conclusió clara: al final, tots els municipis, sigui per una banda o per l’altra, hi tenen a perdre. Allò que alguns creuen que poden decidir còmodament des dels despatxos pot acabar desencallant-se a través de l’autoorganització social i comunitària, sobretot a casa nostra, on ja hi ha experiència.