Veurem amb qui es reconcilia el rei emèrit en les seves memòries: si amb Hisenda, la reina Sofia, Corina, el fill, els elefants o les que saltaven del vaixell

Una notícia que deu haver donat per parlar i debatre entre els nous diputats de la Unió Europea: s’ha rebaixat el grau de definició del tractament legal dels llops d’“estrictament protegit” a tan sols “protegit”. A molts diputats els deu ser més fàcil entendre, opinar i votar sobre els graus de protecció que han de tenir aquests mamífers que d’altres temes més peluts com ells. Fins als partits dels grans grups de l’Eurocambra els poden donar llibertat de vot. Per ells són més costeruts temes com les normatives sobre la pesca i envasat a alta mar de la tonyina o la sardina, o els límits a les emissions de CO2 de les centrals de carbó que encara resten al Vell Continent. Tot va impulsar-se a partir d’un fet desgraciat pels llops. Un d’ells, o potser més d’un col·laborant en manada caçadora, va cruspir-se un poni femella, de nom Dolly, a la Baixa Saxònia, Alemanya. La mala sort pels Canis lupus, com a espècie reintroduïda i retornada a la vella Europa, va ser que la pobra Dolly era propietat d’Ursula von der Leyen, la nostra presidenta de la Comissió Europea, ni que hi hagi arribat per viaranys indirectes. En el tema que ens ocupa dels llops, dels 27 països de la UE només van votar en contra de la mesura Irlanda i Espanya, i s’ha de suposar que més que per amor als llops, perquè la presidenta no pertany als seus grups polítics, ella és conservadora, és a dir més propera al PP que Sánchez i el grup del PSOE. Es van abstenir per no molestar-la països sense llops com Xipre, Malta, Eslovènia i Bèlgica. La lliçó que hauria de sorgir d’una reunió en un clar de bosc sota la lluna d’un consell dels vells llops, si aquests en tinguessin i disposessin de la informació que tenim els dits Homo sapiens, seria que per sobre de tot no s’ha de molestar els poderosos, la seva reacció quan s’hi posen pot ser ràpida i cruel per a l’espècie. Ara els 20.000 llops que es calcula que tenim entre els països de la UE es pot reduir legalment en pocs anys a la meitat, talment com ja se’n parla a Suècia, que malgrat no ser de la UE volen reduir els prop de 400 que calculen que tenen pels seus paratges. Una lliçó i advertiment per als humans d’aquest fet i d’altres similars hauria de ser: compte amb qui us fiqueu, tant individualment com col·lectivament. Potser la solució del problema dels ocupes vindria de si per error i desinformats ocupessin pisos d’alguns ministres, o els xalets de la Cerdanya del jutge Llarena o el que té a Àvila el jutge Peinado, perseguidor de la dona de Pedro Sánchez, però com que els ocupes no van prèviament al Registre de la Propietat, no tenen per què saber que allà consta cadastralment com un magatzem sense llicències d’obres ni de primera ocupació. També la dels robatoris dels reincidents estirant bosses i fent rodolar per terra dones sorpreses, o estirant rellotges de luxe, es podria anar acabant quan ho patissin diputats, jutges i jutgesses. Ja n’hi ha de col·lectius humans que saben que no es poden trepitjar segons quines durícies. Els periodistes esportius que volen prosperar a Madrid saben que no poden ni parlar de les agressions impunes dels jugadors blancs als rivals, ni dels escàndols del VAR. Els àrbitres saben que no poden expulsar les principals figures dels immaculadament blancs, els insultin, se’ls en fotin o facin el que sigui. El darrer àrbitre que va expulsar Cristiano Ronaldo va baixar a Segona l’any següent i es va retirar l’altre. Tampoc fins fa poc ningú es podia ficar amb el rei emèrit, però aquesta veda es veu que s’ha aixecat. Coincideixen, sorpresivament o no, dos fets: un, l’aparició de les seves memòries on es deu voler defensar al titular-les com a Reconciliació. Veurem amb qui es reconcilia, es posa en ordre, si amb Hisenda, amb la reina Sofia, Corina, el fill, els elefants o les que saltaven del vaixell o de les terrasses. Dos, coincideixen, diem, amb les famoses fotografies amb una jove Bárbara Rey, documents gràfics que es va pagar amb escreix diversos cops la seva destrucció, tot i que no es va fer, i pel que es copsa es va fer amb fons públics. Potser l’emèrit ni arribarà a gaudir –malgrat que ja no se n’adoni, només ho intueix– d’allò que es diu de “quan fora mort el combregaren”. És a dir, potser ni rebrà grans elogis i panegírics fúnebres, per allò que ens diuen de salvar-nos el 23-F la democràcia que “nos hemos dado entre todos”. Aquí patim com els llops no haver calculat bé el poc poder que teníem nosaltres i sobretot el major que ostentaven els del govern de l’Estat central, a qui ens enfrontàvem en el Procés. Cosa que va tenir i encara suposa conseqüències, presons, exilis i també les divisions que gaudeixen uns col·lectius (oi ERC?) més que d’altres. Els llops, sense cap Fèlix Rodríguez de la Fuente que els empari, ho tenen pelut, pagaran molt car cruspir-se la pobra Dolly. El banquet més car que mai s’hauran donat. Pagaran justos per pecadors, talment com els pobres palestins de Gaza paguen no haver-se pogut desempallegar de Hamas, malgrat que la seva radicalització prové de causes històriques des del 1948 amb la creació de l’estat d’Israel. Com els libanesos paguen no poder desfer-se dels de Hezbollah. Com també paguen la seva feblesa i la indiferència del món les pobres dones afganeses anorreades per una brutalitat increïble si no fora certa i àmpliament contrastada en ple segle XXI. Si els llops s’acosten als humans i reben, els humans com a col·lectiu cada dia ens podem assemblar més a una manada de llops sense poni per cruspir-nos. Ja ens ho farem entre nosaltres, malauradament, si no hi posem remei.

Veurem amb qui es reconcilia el rei emèrit en les seves memòries: si amb Hisenda, la reina Sofia, Corina, el fill, els elefants o les que saltaven del vaixell

Dels llops i el sacrifici de la Dolly