Em va venir a la ment, d’una revolada, una ocurrència a l’estil de Pere Calders, i li vaig dir: “Em sap greu, però l’única antiguitat que us puc oferir és jo mateix!”

Fa pocs dies, anant pel carrer, un home totalment desconegut se’m va acostar i va dir: “Escolti, li puc fer una pregunta?”. I jo, tot sorprès, li vaig dir: “Sí, endavant!”. Llavors em va preguntar si a casa tenia monedes velles, algun objecte de plata o llibres vells. Com que m’ho va demanar amb educació i feia cara de persona franca, no vaig gosar respondre amb un no a seques.

En simular jo que rumiava, ell, de seguida, per estimular la meva memòria, va prosseguir amb una llista de possibles objectes i així empènyer el meu pensament a fer un recorregut pels armaris, calaixos, prestatgeries i racons de casa fins a trobar aquell objecte de valor que jo no en faig res i que a ell li pogués realment interessar. “Monedes antigues, bitllets, medalles, cadenetes, braçalets, creus, llibres vells, algun santcrist…”, va suggerir. L’home m’ho deia amb aire d’enfeinat, amb la ment i el cos actius. Vaig concloure que devia haver esgotat els recursos habituals de cerca d’aquests objectes, com poden ser els anuncis, els contactes amb col·leccionistes o les visites a establiments d’antiquaris, i l’home va decidir aturar persones del carrer totalment desconegudes i provar sort per aquesta via.

Mentre ell prosseguia l’interrogatori amb “sí, algun rellotge antic, petits objectes d’or, etc.”, jo em preguntava per dins per què m’havia aturat a mi, precisament; de què faig cara, que pensés que jo podria posseir un estoc d’objectes de valor, quan no faig ostentació de res, no llueixo roba de marca ni tan sols acostumo a portar rellotge des que duc el mòbil sempre a sobre, un Android d’estar per casa, vaja, però que ja em serveix. Finalment, després que jo respongués totes les preguntes amb un no, no, no, li vaig fer explicar això de llibres vells, a quina mena de llibres es referia, ben mirat, i de seguida em va dir: “Home, llibres realment vells, antics, edicions del segle XVIII, per exemple!”. I amb aquesta resposta ja vaig veure definitivament que entre nosaltres no hi havia cap tracte a fer.

Aleshores, conscient que ja tinc una certa edat i per acabar la conversa amb una mica d’humor, em va venir a la ment, d’una revolada, una ocurrència a l’estil de Pere Calders, i li vaig dir: “Em sap greu, però l’única antiguitat que us puc oferir és jo mateix!”. I ell, amb els mateixos aires d’anar per feina, que no havia deixat de mostrar des del primer moment, em va etzibar: “Jo només busco coses de valor!”.