Per fortuna, molts joves jueus experimenten un despertar moral divergent, els preocupa el patiment palestí, i no volen perpetuar el cicle de l’odi

A l’estil de l’au Fènix, renascuda de les mateixes cendres, la jove Simone Zimmerman recorda la seva formació jueva als Estats Units en el documental Israelism, d’Erin Axelman i Sam Eilertsen, guanyador del premi Spirit del Festival de Cinema de Brooklyn. Simone ens diu que a Primària, a l’edat de 7 anys, resava cada dia projectant les seves oracions a Israel i a l’abraçada del seu Déu compromès. Ben aviat, en un intercanvi a Batxillerat, Simone va viatjar a “la terra promesa”, on a través del programa Gadna, un divertit programa militar, va aprendre a disparar i, simuladament, a matar. Amb els seus companys i amics, Simone compartia des de sempre la visió d’una Palestina sense esperit, buida, terres sense poble, enemiga perpètua d’Israel. Organitzaven viatges cap a la llar nacional jueva, que anomenaven Birthright, o dret de naixement. Sentia que un dels més grans honors era convertir-se en soldat de l’Estat israelià. De les cendres de l’Holocaust va néixer Israel, ens diu, un trauma profundament arrelat que reprimeix qualsevol atac a la consciència i qualsevol judici sobre l’ocupació. El programa de curació es basa en no oblidar mai el mal antisemita, la viva flama del mal radical, l’embrió del gran odi. Per fortuna, molts joves jueus experimenten un despertar moral divergent, els preocupa el patiment palestí, i no volen perpetuar el cicle de l’odi. Simone va renéixer, més ferma, canviada, capaç d’encarar la realitat tal com se li presentava als ulls i a la raó. Hi ha altres maneres de plantar cara a les atrocitats de la repressió i l’ocupació; només cal una mirada a la història recent i evocar la resposta armada de Terra Lliure a Catalunya, ETA al País Basc, l’IRA a Irlanda, Hamàs a Palestina o els grups terroristes jueus Leji i Irgun també a Palestina. L’historiador i advocat especialitzat en drets humans Alfred de Zayas, autor de l’obra Qui vigilarà als vigilants, ens recorda que Israel va néixer amb el suport d’Irgun Tzaí Leumí, una organització terrorista sionista. Ens diu que el terrorisme israelià es va manifestar no només contra els palestins, també contra els britànics, per exemple quan van fer volar l’Hotel Rei David, el 22 de juliol de 1946, seu de la comandància militar britànica a Jerusalem, causant 92 morts. Tot seguit, l’Organització de les Nacions Unides va enviar el comte Folke Bernadotte com a mediador diplomàtic per tal d’entrevistar-se amb el governador militar de Jerusalem. En el trajecte de tornada a l’hotel, el cotxe del comte fou interceptat per un jeep de l’exèrcit israelià, els militars van demanar que s’identifiquessin i a continuació els dispararen a ell i el seu acompanyant. L’assassinat fou perpetrat pel grup terrorista jueu Leji. Cal remarcar que després de seixanta anys de l’atemptat contra l’Hotel Rei David, el primer ministre Benjamin Netanyahu acompanyat d’exmembres del grup terrorista Irgun celebraren amb el poble israelià l’aniversari de tal massacre. Sovint sembla que molts dels membres de les organitzacions armades són persones que han sofert de ben a prop els efectes violents de l’ocupació, i ara cerquen venjança, alliberament o redempció. El dualisme moral és real; uns els enalteixen com a herois i d’altres els condemnen com a sanguinaris terroristes. Potser la resposta moral més madura, la més demòcrata, és la que ens ensenya Simone Zimmerman; la postura que diu “no” a les injustícies, la que desafia el mal amb l’exposició i la propagació real de la veritat; és el to valent i arriscat dels bons periodistes, és també el to encoratjat de cineastes com ara Farah Nabulsi, Maysaloun Hamound, Mareike Engelhardt o Kaouther Ben Hania. Les persones que s’enfronten a les injustícies de tots els leviatans del món són els herois reals, els que aturen esdeveniments indignes, els que fan visible el poder del poble, els que modifiquen els catecismes polítics i disparen orgull als condemnats de la terra. No és aquest el gran repte humà? No és aquest el llindar mínim exigible per a qualsevol demòcrata? El filòsof alemany Friedrich Nietzsche si tornés a la vida segurament denunciaria que res ens queda per travessar, que tot allò que uns tenen de pertorbats vessa en la indiferència nihilista dels altres, que moltes idees són un sac de pillatge i saqueig, del qual no n’extraiem res més que pregàries. Potser sí, però també tenim voluntat per poder triar entre la resignació i la gesta, només cal superar l’amargura dels que no poden suportar la vida sense aquells predicadors que, paradoxalment, són incapaços de pronunciar la veritat. És històric que un bon nombre de ramats que amb armes de foc han participat dels genocidis passats, o els han negat per ceguesa ideològica, o els han silenciat per covarda vergonya, prest o tard han hagut d’arreglar comptes amb les seves males consciències, batalles internalitzades contra tot allò que han vist o callat i, sobretot, contra tot allò que han fet.

Per fortuna, molts joves jueus experimenten un despertar moral divergent, els preocupa el patiment palestí, i no volen perpetuar el cicle de l’odi

Des de les cendres