Com cargols esporuguits vam sortir de les nostres closques, convertides en presó, per descobrir que, més enllà del món de cendres que ens havíem construït, el món real (tal com havia passat a la pandèmia) continuava girant sense nosaltres

El món es va fer fosc. I tot es va aturar. D’un moment a l’altre i sense previ avís: un segon abans tot era com sempre i un segon després algú ens havia arrencat del món elèctric i ens havia deixat abandonats a la intempèrie. Un viatge enrere en el temps pel qual ningú no havia comprat bitllet i sense data de retorn prevista. I atrapats fins llavors en les nostres campanes de vidre, individuals i plenes de falses comoditats, vam descobrir que l’era que havíem cregut de la “comunicació” i la “connexió”, no era més que l’era del “silenci” i l’“aïllament”. Que la ferreteria de sota a casa, a on de petits anàvem a comprar piles amb els avis, s’havia convertit en una botiga de venda de carcasses de mòbils des de ves a saber quan, sense ni tan sols ser-ne conscients. Que ja no sabíem qui vivia al pis de sota, ni al del costat, ni al portal del davant. Que ni volent-ho no hauríem sabut com localitzar els centenars d’avatars electrònics (presumptament humans de carn i ossos) amb qui ens havíem acostumat a interactuar del matí al vespre i que de sobte no eren més que fum cibernètic. Que les nostres piulades indignades sols eren paraules apilades en el no-res. Que tota la gallardia que ens atorgava l’armadura virtual es convertia en paper mullat a l’hora de protestar en el món real. Que no recordàvem l’últim cop que havíem tingut una conversa de debò, amb algú amb sang a les venes no sospitós de ser tan sols una intel·ligència artificial programada per donar-nos sempre la raó. Que com més avançava la tecnologia, més retrocedia la humanitat. Que com ràpid evolucionava la modernitat, més ens retornava a l’edat de pedra. Que ens havíem cregut lliures i en realitat havíem accedit a viure encadenats a petits aparells de plàstic, que transportàvem a tot arreu com esclaus fidels, i sense els quals de sobte descobríem que no podíem fer res: ni comprar, ni comunicar-nos amb els nostres éssers estimats, ni viatjar. Que sense electricitat no érem més que nadons indefensos en un món incomprensible. Nadons a qui de sobte havien pres la pantalla que fins llavors els havia tingut hipnotitzats en fantasies de mil colors. Nadons sense eines a les mans per poder arreglar el que fos que havia de ser arreglat. Nadons obligats a confiar en la bona voluntat de qui fos que ens tenia indefensos entre les seves mans. I, com cargols esporuguits, vam sortir de les nostres closques, convertides en presó, per descobrir que, més enllà del món de cendres que ens havíem construït, el món real (tal com havia passat a la pandèmia) continuava girant sense nosaltres. I els ocells seguien refilant, mentre el seu batre d’ales els transportava de branca en branca com qualsevol altre migdia de primavera. I els gats seguien perseguint ratolins per les teulades, mentre els gossos els increpaven des dels balcons amb els seus lladrucs. I les gallines seguien covant els seus ous, anhelant sentir ben aviat els “piu, piu” dels seus pollets acabats de néixer. I l’aigua seguia saltant alegre pels viaranys dels rius. I el vent seguia jugant amb els núvols de cotó fluix. I les abelles seguien recollint nèctar i pol·linitzant les flors. I les llavors seguien fent arrels i esquerdant la terra a la recerca d’un bri de sol. I la Terra seguia girant sobre si mateixa, dansant amb la Lluna en el seu ball etern per l’univers. Que tot seguia, menys nosaltres. Que tot a la natura, fins i tot la més petita de les pedres del camí, coneixia la seva raó de ser, menys nosaltres. Que nosaltres, autoproclamats sense vergonya com “els més intel·ligents” del regne animal, no sabíem què havíem de fer, si de cop ens desconnectaven del fil invisible que ens donava ordres. I de sobte l’electricitat va tornar. I la telefonia. I el wifi. I el miratge de realitat que havíem vist es va dissoldre de nou en el somieig d’un món inexistent, com el nadó feliç que deixa de plorar quan els pares li tornen la pantalla de coloraines.Fins a la següent sacsejada. Fins que ja no sigui possible seguir somiant.

Com cargols esporuguits vam sortir de les nostres closques, convertides en presó, per descobrir que, més enllà del món de cendres que ens havíem construït, el món real (tal com havia passat a la pandèmia) continuava girant sense nosaltres

Desconnectats