| 17:37
Opinió

El veritable republicanisme no pot avançar més si no fa un ‘mea culpa’ reconeixent els grans errors del passat recent, assumint unes retallades decretades per governs liberalcatòlics

(Des)encontres confinats en fases

Us busco en aquest buit immens poblat de vida. Rosa Font (Celobert, 2019)

Els efectes exterminadors d’aquesta soca animal o de laboratori als EUA, el Regne Unit, França, Itàlia, Espanya, Alemanya, Holanda i Bèlgica mereixen dissertacions tragicòmiques que ocuparan centenars de pàgines i reportatges televisius i algun film de ciència-ficció dedicat al present més que al futur. Ratpenats xinesos i lleixius trumpaires a part, el cert és que si observem les xifres de l’índex de mortalitat la pandèmia no ha estat una catàstrofe humanitària comparable a les dues “guerres mundials”, a les del Golf i de Síria, ni tan sols a alguns fenòmens destructors naturals d’aquest i del passat segle. La pandèmia, per molt que ens dolgui, no haurà provocat –tret del distanciament– impactes socials i emocionals ni síndromes de la cabanya per poder confirmar que a partir d’ara res serà igual; els seus estralls, temps i espais són –per sort?– limitats, però els humans som de tossuts costums animals. La Covid-19 ha tingut i té un tractament informatiu preferent, ja que els països més afectats han estat aquells que deien ostentar el lideratge polític, econòmic i científic al món; s’ha vist que aquest lideratge s’aguantava pels fils (pels fills de p…) i que si a aquest procés pandèmic s’hi hagués afegit un virus nanotecnològic col·lapsant xarxes socials i telecomunicacions (llum, gas, aigua, transport, hospitals, supermercats, bancs) avui estaríem enfonsats en un crac depressiu i “morts de por”.

En el nostre petit i laberíntic país, guia en defuncions per càpita, els dirigents polítics no han esgrimit lideratge ni nacional ni moral: l’excusa de l’estat d’alarma no és ni excusa i en els propers mesos aquests mateixos polítics descentralitzats continuaran demostrant la seva incompetència. S’han encobert casos com el recanvi precipitat d’Alfred Bosch per Bernat Solé al Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, s’ha reconfinat l’alcalde d’Igualada, s’han aprovat uns pressupostos –hereus dels del 2017– que han nascut caducats, s’han traspassat les residències, amb nocturnitat i traïdoria, d’afers socials al sistema de salut, s’ha passat pel sedàs el programa Orfeu, s’ha (re)votat el mateix que Vox!, s’ha demostrat la roïnesa a la Mesa del Parlament entre Roger Torrent –un president legal– i Josep Costa –un vicepresident deslleial– i s’ha desmuntat el concert dels terrats “BCN, ens en sortírem” desafiant Colau i la precària escena musical. Tornant a les residències, afegir que són la crònica negra d’una corrupció anunciada en estar regentades majoritàriament per empreses privades amb l’aval dels governs convergents. Alguns sabíem que les residències no han substituït mai les llars de les iaies i dels avis i que aquestes setmanes de coronavirus, en els espais geriàtrics de tristesa ha estat la bioètica, aplicada amb saviesa pels professionals de la sanitat, la que ha barrat les portes al colonialisme i al dolor i, amb delicadesa, ha obert les finestres de l’esperança a una vida i a una mort dignes. El recompte de defuncions s’ha convertit en un capítol més de la ignomínia casolana; la crepuscular Alba Vergés, en tedioses rodes de premsa acompanyada pel portaler Buch i la loquaç Budó, ha barrejat morts de residència, de domicili i d’hospital segons els vents del cap de setmana, confeccionant sagnants llistats a gust del consumidor. Si la informació s’enviava al Ministerio d’Illa les víctimes eren exclusius morts amb PCR i si la informació era per TV3 les sospitoses morts eren cadàvers de funerària, uns i altres víctimes “per, amb i sense” la Covid-19. També va reaparèixer el comptable Pere Aragonès invocant un pla de reconstrucció tot demanant, gairebé de genolls, al Gobierno Español que ens enviï euros calents del BCE per sortir d’una amenaçadora crisi socioeconòmica diuen, diuen, diuen sense precedents.

En què quedem? Si fa deu anys que els governants neoindependentistes venen pregonant als seus fidels que Catalunya és un nou estat europeu i que “Som República”, com és que després de les calentes tardors del 2017 i 2019 ara, en aquesta bullent primavera del 2020, tot un desconnectat M.H. Quim Torra, reclòs (i reclús) a la Casa del Canonges –annex celestial del terrenal Palau de la Generalitat–, es mostri, diumenge darrere diumenge i a l’hora de la missa montserratina acompanyat dels seus col·legues autonòmics. Tots endollats amb l’efígie d’un Pedro Sánchez custodiat per Montero, Illa, Marlaska i Cia.; això sí que són encontres en la tercera fase, la tercera i les fases 0, 1, 2 i 4! El veritable republicanisme no pot avançar més –no hi ha procés que cent anys duri!– sinó fa un mea culpa reconeixent els flagrants errors del passat recent (Pujol, Palau, 3%), assumint unes retallades socioeconòmiques –privatitzacions– decretades en la darrera dècada pels governs liberalcatòlics de Mas a Torra –passant per Puigdemont– que han deslocalitzat del mapamundi l’enyorada nació d’ERC, tot reconvertint la Catalunya capdavantera, progressista i moderna en una societat desindustrialitzada amb evidents limitacions tecnològiques, sustentada en sectors tan fluctuants i volàtils com el petit i mitjà comerç i els serveis, amb un turisme low cost aturat per terra, mar i aire!

El procés d’independència (2009-2019), lluny d’obtenir independències, ha consolidat dependències en menystenir les tres competències autonòmiques exclusives de la Generalitat: l’Educació –desconcertada–, la seguretat –Mossos d’Esquadra– i, on més dol, la Sanitat. L’obsessió d’alguns líders catalans per refugiar-se en els que jo en dic “exèrcits de salvació” dels partits ultradretans i nacionalistes europeus –també en el madrileny PP– fa pensar, sense recórrer a l’astúcia, que allargant el confinament uns i altres populismes es volen perpetuar en el poder i que certs fingits monolingüismes folklòrics el que realment amaguen són un analfabetisme sociopolític mesell. El cas de l’actual govern de Catalunya, “com no potser d’altra manera”, no és pas asimptomàtic i Torra i els oficiants del Procicat ara resulta que no volen sentir parlar d’unes (com)promeses eleccions autonòmiques, resant sols i de nit perquè es mantingui l’estat d’alarma i pregonant junts i de dia que es volen recuperar competències. Síndrome de la Sagrada Família, potser? Al laberint de la península Ibèrica es preveu un futur confortable a regions com Portugal, Galícia, Astúries, Aragó, La Rioja, Navarra i Euskadi, també a les aïllades Canàries i Balears; sense entrar en precisions no hi ha dubte que la qualitat de la sanitat navarresa i l’energia de la indústria basca (Mondragón Corporación Cooperativa), en aquests temps d’estralls etnosocials, han passat la mà per la cara a territoris pretesament referents (Catalunya, Madrid, la londinenca City, l’Ile de France parisenca i la New York, New York!). Que equivocat, oi?, allò de “Catalunya, tu a la teva”! quan Catalunya és el que és a Europa i al món, és la seva gent del present i sí, si es vol, fins i tot és els 7,5 milions de futurs; Catalunya és també el seu territori, les quatre franges on està avui i on ha estat des d’abans i des de després d’un 1714 desemmascarat.

Em i no em sorprèn que el govern català s’obstini que sí que coneix el territori; sens dubte els millors coneixedors de la realitat catalana són els catalans, però ho són tots aquells professionals, treballadors, pagesos, artistes, operaris o intel·lectuals amb quatre dits de front que poc a veure tenen, doncs, amb els actuals dirigents de la Selva i de l’Eixample. Els mateixos del passaport immunològic que persisteixen a voler ser més nòrdics obviant el canvi climàtic (green deal) i que les llibertats ara venen del sud. Catalunya no és ni la Suïssa del somiatruites Torra, ni Massachusetts, Florida, Quebec, Baviera, Escòcia, Eslovènia, Estònia, Xipre, Finlàndia, Sud-àfrica, Israel, Islàndia, Paraguai, Dinamarca, Albània, Grècia o Flandes, ni la Costa Rica dels visionaris presidents (Pepe) Figueres. I ho dic i no ho dic per la letalitat d’un virus (im)mutable, encapritxat amb Occident, que ha posat al descobert bretxes socials i digitals i una deshumanització de l’economia política que pot comportar conseqüències etnoculturals irreparables o, si hi ha sort, despertar pacífics però contundents processos revolucionaris. Europa, una Europa neocolonial que ha viscut massa segles allunyada del món, que descobreix que executant només transaccions financeres no pot sobreviure i que descobreix a cop de virus que no és res més ni res menys que una península asiàtica –controlada pels ulls de Rússia– i que sense una descolonització interna no podrà alliberar-se externament, encara que com vinc repetint, “els pobles sempre són independents”. El futur d’Europa depèn d’aquest món real, empobrit però viu, que representen els pobles d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica, l’humil món d’abans-d’ahir ja és el món real d’avui, l’únic món amb dones i amb homes que han lluitat i que segueixen lluitant per la pau, la justícia i la llibertat. Un món que no es queda ni s’ha pogut quedar a casa i que sap que se’n sortirà perquè ha vençut terratrèmols, tsunamis, inundacions, sequeres, incendis, volcans, pobresa, camps de refugiats, guerres, plagues i epidèmies.

Dit el dit, el pas –per fases– del confinament al desconfinament no deixa de ser una paròdia com el pas –de facto– del desconfinament al confinament, quedant poc clar que què vol dir estar confinat i què vol dir desconfinar-se. Avisar, però, que ni despertarem en una “new (niu) normal” ni que tots a partir d’ara serem runners; tampoc cal confiar en la immunitat de ramat ni en la cogovernança en què el poble proposa i els de sempre (governs o estats) decideixen si acollonir-nos amb inflacions o amb deflacions. Siguem conscients, però, que tots plegats –Occident dixit– fa temps que estem desfasats antropològicament del món mundial. Afegir, només, que són comprensibles els populars aplaudiments de les 8 del vespre, però els professionals sanitaris cal que siguin tractats econòmicament amb justícia i socialment amb respecte; ells sí que són essencials i no teletreballen, perquè amb les mans ens cuiden el cos i amb els seus coneixements ens reconforten l’ànim. Enmig de les bates blanques, guants i mascaretes i d’estudis de seroprevalença presents i de vacunes futures, sedueixen dos personatges: el somarda ametller Fernando Simón, el doctor més sexy de tots els caçapandèmies haguts i per haver, i l’arenyenc Oriol Mitjà, el doctor més assagista de L’oda d’odi et amo dels Sixtus osonencs. Aquests dos il·lustres epidemiòlegs són els escoltes de la Covid-19 als podis ibèrics dels laboratoris i les pantalles, dels crematoris i les xarxes, perquè com diu Jaume Plensa “l’important de la nostra vida és l’invisible”.