Qui hagi rebut la designació per formar part d’una mesa, i no pugui excusar-se amb una causa legítima, haurà de posar en perill la seva salut i comparèixer si vol evitar cometre un delicte

Divendres a la matinada, si no és que es produeix un gir de guió impulsat per la prudència i la sensatesa, començarà la campanya electoral prèvia als comicis del 14 de febrer. Els ciutadans assistirem atònits a una situació inquietant: el xoc virulent entre els drets fonamentals a la integritat física i al sufragi actiu. L’origen d’una col·lisió tan perversa rau en les mesures cautelars dictades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que obliguen el govern a mantenir les votacions malgrat trobar-nos abassegats per la tercera onada de la Covid-19. Per a major inri, aquest despropòsit és una derivació directa de les estratègies i del creixent nerviosisme d’alguns dels aspirants implicats, que davant la perspectiva d’encetar una nova legislatura frisen per ocupar les dependències del Palau de la Generalitat o, simplement, malden per assegurar-se que podran revalidar la seva nòmina i ocupació professional. El fet de celebrar eleccions en plena ebullició de la pandèmia constitueix, de per si, un presagi que els resultats finals tindran una menor legitimitat, ja que és raonable preveure que la por s’estendrà entre els votants i això es traduirà en un palpable augment de l’abstenció. Però el més preocupant de tot plegat és el paper que estan cridades a desenvolupar les persones atrapades en la baula més feble de la cadena i que són aquelles que han estat designades per formar part d’una mesa electoral. Segons imposa la Llei Orgànica del Règim Electoral General, qui pateixi l’eventualitat de rebre el nomenament per exercir la presidència, la vocalia o la suplència es veurà en la fèrria obligació d’acudir a la crida per dur a terme les funcions que li siguin inherents. En cas contrari, qui opti per la insubmissió estarà cometent el delicte previst en l’article 143 de la LOREG, que es troba redactat en els següents termes: “El president i els vocals de les meses electorals, així com els seus respectius suplents, que deixin de concórrer o exercir les seves funcions, les abandonin sense causa legítima o incompleixin sense causa justificada les obligacions d’excusa o avís previ que els imposa aquesta Llei, incorren en la pena de presó de tres mesos a un any o multa de sis a vint-i-quatre mesos”. Com és sabut, el marge de maniobra per eludir el deure d’assistència és bastant reduït, perquè els motius que permeten sol·licitar la dispensa (taxats a la Instrucció 6/2011, de 28 de abril, de la Junta Electoral Central) són molt restrictius; de manera que les al·legacions que tinguin la capacitat real de prosperar seran més aviat escasses. Així doncs, la conseqüència d’aquesta previsió legal tan rigorosa és que si un ciutadà no pot emparar-se en les excuses habilitades haurà de posar en perill la seva salut i comparèixer a la mesa si vol evitar que se li obri un procés penal, per més ridícul i desmesurat que això ens sembli. El risc per la integritat física que comportarà el compliment de l’obligació és obvi. Només ens hem d’imaginar les múltiples dificultats que suposa cobrir de protecció les persones afectades. Respecte dels mitjans físics de seguretat, que exigiran que l’administració adopti una actitud proactiva per superar reptes logístics de gran envergadura, hem sentit a parlar de l’ús de mampares, de pantalles facials, de la contractació de vigilants d’empreses privades, del disseny de circuits d’entrada i sortida, de proporcionar equips de protecció integral i, fins i tot, d’una vacunació exprés que no podrà executar-se per la manca de temps. Pel que fa als mètodes de ventilació que han de permetre que l’aire circuli, la cruesa hivernal jugarà un paper hostil que implicarà una despesa considerable per satisfer les factures de calefacció, o per equipar les seus electorals amb estufes. Altrament el problema no serà el contagi, sinó patir una hipotèrmia o pescar una galipàndria. Per últim, cal afegir a l’equació un factor encara més delicat: garantir el vot d’aquelles persones que hagin donat positiu, dels seus contactes estrets que guardin quarantena i de les que presentin un quadre mèdic sospitós. Perquè qualsevol altra decisió que impliqui esbocinar el seu dret fonamental al sufragi actiu seria una barbaritat inadmissible en un veritable estat democràtic i de dret. Essent així les coses, no sembla forassenyat plantejar-se que es produeixin desercions a les meses electorals, en major o menor mesura. I això no ha de ser considerat, per força, com un acte d’insubmissió delictiva, sinó que pot arribar a constituir un comportament legítim per a tots aquells éssers humans que, des de la bona fe i l’honestedat fora de qualsevol dubte, sentin un autèntic terror a contreure el virus si exerceixen la presidència o la vocalia. Sempre que, això sí, les causes del pànic siguin l’edat, els factors de risc que s’arrosseguen, un historial clínic sensible o, fins i tot, la protecció de la salut de familiars convivents realment vulnerables. En definitiva, motius que tinguin l’entitat suficient com per despertar l’empatia necessària per absoldre. I quina resposta ofereix el dret penal davant d’aquest atzucac? Una possible solució la trobaríem dins les causes d’exclusió de la responsabilitat criminal. Hi ha de dos tipus d’eximents: les primeres justifiquen o disculpen la conducta de l’autor, perquè ha estat realitzada només per evitar un mal major imminent, com l’actuació en legítima defensa o en estat de necessitat. Les segones engloben situacions extremes, en què l’ordenament jurídic considera que la voluntat d’una persona es troba del tot anul·lada i que, per tant, no se la pot fer responsable pels seus actes delictius. Són els supòsits de les patologies psíquiques greus, els trastorns mentals transitoris, la intoxicació plena causada per l’alcohol i les drogues, o la por insuperable. Quedem-nos amb aquesta darrera figura, prevista a l’article 20.6 del Codi Penal. Sota la rúbrica de “por insuperable” s’hi amaga una peculiar categoria, que considera un tipus de por tan primitiva, tan profunda i poderosa que és capaç d’impedir que una persona es comporti d’acord amb la llei. És a dir, que sabrà que fer allò està prohibit, però acabarà cedint i delinquirà, perquè les seves creences i conviccions més íntimes l’obligaran a transgredir les normes. Ara bé, per lògica, qualsevol tipus de por no serà vàlida per excloure la culpabilitat, sinó tan sols aquelles pors que siguin prou intenses com per suprimir per complet el raciocini o la capacitat d’enteniment. I per acreditar una circumstància de naturalesa tan excepcional, caldrà recórrer a un peritatge psicològic o psiquiàtric que així ho verifiqui. És cert que els nostres jutjats i tribunals apliquen en comptades ocasions aquesta eximent tan singular, de forma que estendre la seva cobertura al context d’unes eleccions pandèmiques és encara un camí verge que la doctrina jurídico-penal haurà d’explorar i discutir. No obstant això, el dret és un compendi orgànic en constant evolució, i l’únic motiu de la seva existència és dotar la societat d’eines que permetin ordenar i promoure una convivència pacífica, d’acord amb els valors propis del temps present. I els nostres dies són els d’un dret penal mínim, garantista, compromès amb l’humanisme i la democràcia, capaç d’erradicar absurditats com la condemna a penes de presó o multa a persones que, desbordades per culpa d’un terror fundat, sincer i demostrable, deixin d’acudir a la mesa electoral. És més: la mateixa evolució dels temps hauria de conduir a la immediata supressió d’aquest superflu delicte electoral.

Qui hagi rebut la designació per formar part d’una mesa, i no pugui excusar-se amb una causa legítima, haurà de posar en perill la seva salut i comparèixer si vol evitar cometre un delicte

Desertar de la mesa electoral?