N’estem més que tips i curulls de lleis i normatives. No és hora de fer-ne més, sinó que caldria desfer-ne moltes

@Albert Llimós Un cop passades i digerides les eleccions catalanes i al Parlament Europeu toca governar i sembla que tocaria legislar. Totalment d’acord en la primera, que ens governin amb pressupostos, per distribuir eficaçment el que es recapta amb els diferents impostos, que apliquin els controls amb els quals la ciutadania diposita la confiança en els seus electes, mediambientals, de seguretat, també en les tasques que els deleguem a educació, sanitat i un llarg etcètera. Però totalment en desacord que els elegits es pensin que els facultem per anar fent lleis i més lleis, fins i tot, que s’hagin de munyir les neurones per inventar-se’n de noves per justificar sous i prebendes que gaudeixen sobretot a Brussel·les. Ja n’estem més que tips i curulls de lleis i normatives, no és hora de fer-ne més, ans de desfer-ne moltes. Ho justificaré. Segons el Banc d’Espanya en els darrers 43 anys de democràcia es varen produir 414.272 normes i lleis, fiscals, mercantils, sectorials, que transversalment afecten empreses, comerços o grups d’individus. I partint de la norma fonamental que ens apliquen a bastament que “la ignorància de la llei no eximeix del seu acompliment”, ja som al cap del carrer o millor dit dins el cul-de-sac normatiu. Si els 10 manaments de Moisès, frases breus d’una sola línia, ja són difícils de complir, només que un 5% d’aquestes normes farcides de pàgines de lletra petita fossin errades o innecessàries en serien més de 40.000. Déu-n’hi-do. Certament, algunes lleis i normes s’han de fer. Se’ls gira feina en regular la IA i les noves tecnologies, però se n’han de desfer moltes, però no ho faran fins que ho hagin aixafat quasi tot i la major part de la gent els ho exigeixin revoltats. El canvi real serà el dia que guanyi per majoria un partit que prometi i compleixi desfer més lleis que les que farà. No ho fan encara, perquè fer lleis a tort i a dret, a més de farcir els legisladors d’orgulls testosterònics, de sensació de poder, no comporta tants riscos i dona més notorietat que desfer-ne. Tal com passa a ministeris i conselleries, més personal i pressupost suposa més poder, costa renunciar-hi. Si una nova llei comporta més problemes que eficàcia als ciutadans, què hi farem, serà el seu problema. Però si es desfà una llei obsoleta i surt un petit grup de pressió, o hi ha un ensurt, la por de qui l’ha desfet als retrets, només pensar-hi, li fa descartar la iniciativa. Si a més sap que fer lleis atrau portades de diaris, atenció i pressions dels lobbys, molt actius a Brussel·les, en definitiva poder, i, en canvi, intueix que desfer-ne es farà en somort, això no agrada. Hi ha una anècdota que ho il·lustra. Abans de la gran guerra del 1914, França passava per problemes econòmics i un polític experimentat va rebutjar ser primer ministre amb un acudit: “Un dia un senyor va entrar en una botiga de ceràmica i a cops de bastó va anar trencant tot el que hi havia. A fora gran expectació, aparadors farcits de gent, alguns aplaudiren. Després va entrar-ne un altre que agenollat va començar a recollir els trossets per anar-los aplegant per enganxar. A poc a poc la gent va anar marxant decebuda fins a deixar-lo sol. Miri, per això no m’hi comptin”. La foscor de desfer lleis no agrada. Acabaré en una vivència de fa pocs dies. En una visita al Parlament de Catalunya, molt recomanable, un amable, expert i ben predisposat guia explicava amb orgull les estances. En la sala de les comissions, va indicar que aquí es fan les lleis, poden veure càmeres arreu perquè les deliberacions es donen en directe pel canal obert del Parlament. En el torn de preguntes, la meva fora que quantes lleis ha vist desfer. No la devia entendre perquè va contestar que se’n rebutgen unes quantes. Vaig ser més precís. Demanava quants anys porta al Parlament pendent de les deliberacions i no em referia a desfer propostes en tràmits d’elaboració de lleis, ans quants cops ha vist que una llei en vigor fa 20 anys o més s’elimini o es reformi substancialment? Va contestar esmaperdut, entenent per on anaven els trets, que en cinc anys mai havia vist que se’n desfés cap. L’hi vaig agrair indicant que aquí rau el nostre problema societari actual. Perquè el 15 de març, només dos dies després de dissoldre el Parlament de Catalunya i convocar les eleccions del maig, el M.H. President Aragonès ens explicava a un grup d’empresaris que tenien detectades 136 lleis i normatives innecessàries, però mentre que la detecció i admetre-ho era un acte de valentia, el que no continués indicant-nos que totes elles ja estaven en tràmits parlamentaris d’anul·lació ens va omplir de dosis curulles de preocupació. Fàbriques constants de lleis i normes en parlaments autonòmics, estatals i a la UE, moltes d’elles innecessàries que frenen iniciatives i consumeixen recursos que es podrien destinar a produir béns per a tots, aquest és un dels mals de la nostra societat que ens va aclaparant. Per sort l’hora del terme avança, i cada dia que passa som més conscients d’on rau el problema, se’n parla més, i com dic ja es va apropant el dia en què guanyin eleccions partits que prometin desfer normatives, com ara quasi les guanyen elements d’extrema dreta que opten per la simplificació adient als seus votants enfocant en els problemes que comporta la immigració, quan la complexitat de la nostra societat demanaria majors valenties en afrontar tots els problemes, aquest de l’excés normatiu entre els primers.

N’estem més que tips i curulls de lleis i normatives. No és hora de fer-ne més, sinó que caldria desfer-ne moltes

Desfer lleis, un acte necessari de valentia