El disc de Quimi Portet i Manolo Garcia és una autèntica meravella

Avui just fa una setmana que els fans de l’Último de la Fila estem de celebració. En Quimi i en Manolo acaben de publicar Desbarajuste piramidal, un recull de 24 noves versions d’una tria personal de velles cançons que han interpretat i gravat ells dos sols. És una autèntica meravella. La tria i el resultat final. Peces d’orfebreria. Però si una cosa tenim els fans, i el públic en general, és creure’ns amb el dret d’opinar no només de si ens ha agradat o no artísticament el producte final de l’obra sinó també de jutjar i pontificar les accions dutes a terme, o futures, dels músics o d’altres artistes. Suposo que a fora de Catalunya deu passar quelcom semblant, però aquí som propensos a tenir llargs debats intel·lectuals sobre la idoneïtat o no dels retrobaments, pauses, separacions, actuacions de retorn, gires de comiat, etcètera. Els mitjans, les xarxes i alguns músics, amb els seus responsables de comunicació al capdavant, també alimenten la bèstia. Txarango, Antònia Font, Stay Homas, Manel (i per extensió, Guillem Gisbert) o el mateix Último són alguns exemples recents de grups que han estat al centre d’aquest debat. Jo mateix podria començar a pontificar sobre què han de fer a partir d’ara Portet i García (nova gira o noves cançons o senzillament continuar les seves carreres en solitari). O a jutjar per què ara han tret aquest disc (per raons econòmiques o per divertiment o per un desgavell piramidal). Fa set anys, després dels dos concerts memorables que Los Rápidos, Los Burros i El Último de la Fila van fer a Razzmatazz, vaig tenir la gosadia i el desvergonyiment de dir a en Quimi què havien de fer amb la gravació del concert. La seva resposta va ser concisa: “Ja ens espavilarem, gràcies”. I és exactament això. Que els músics, i els artistes en general, facin amb les seves obres i les seves carreres professionals el que els doni la seva més absoluta gana. ¿Qui som nosaltres per criticar, per exemple, si un retorn o un disc de versions es fa per motius econòmics quan som els primers que ens passem la vida fent els possibles per guanyar o estalviar més duros? Que els músics s’espavilin a viure, o sovint a sobreviure, com puguin i vulguin i que sobretot se sentin lliures per fer el que els roti amb la seva carrera artística. I, en tot cas, que després nosaltres siguem també lliures de consumir la seva obra com més ens vingui de gust.

El disc de Quimi Portet i Manolo Garcia és una autèntica meravella

Desgavell piramidal