Heu pensat que la dona que lluita per treure els seus fills d’un país en guerra i mira d’endreçar una mica la tenda de campanya del camp de refugiats puc ser jo?

Heu sentit a parlar de la presó d’Archidona? És una presó malaguenya que estava previst inaugurar aquest 2018. Recentment, però, ha estat utilitzada com a centre d’internament d’estrangers (CIE) temporal, incomplint la mateixa Llei d’Estrangeria, que estableix específicament que les persones sense papers no poden ser recloses en centres penitenciaris (perquè la seva és una falta administrativa, no legal). Ha ocupat les pàgines de la premsa perquè una de les persones que hi estava il·legalment reclosa va morir, presumptament a causa d’un suïcidi. Tot i les reiterades demandes de la família i de diverses organitzacions humanitàries per investigar el cas, ha estat ràpidament arxivat. La presó torna a ser buida: part dels 464 interns (vaja, 463 després de la mort de Mohamed, algerià, de 36 anys) van ser retornats al seu país d’origen; la resta, repartits per diversos CIE de l’Estat. Recordeu El Tarajal? Ara fa quatre anys, la Guàrdia Civil va disparar pilotes de goma i gasos lacrimògens a un grup de persones que intentaven arribar a aquesta platja de Ceuta nedant. El resultat: 15 morts. 23 dels supervivents van ser retornats en calent. La causa també està arxivada, sense culpables. Coneixeu Helena Maleno? És una periodista i activista dels drets humans, especialista en migracions i en tràfic de persones, fundadora del col·lectiu Caminando Fronteras. Una de les tasques que desenvolupa és avisar Salvament Marítim de pasteres a la deriva o en risc de naufragi a l’estret de Gibraltar, i fer seguiment dels rescats. Seguir el seu perfil al Twitter (@HelenaMaleno) ajuda a prendre consciència del drama que viuen cada dia les persones que es juguen la vida per una oportunitat d’una vida més digna. Recentment, Helena Maleno és notícia perquè la policia espanyola la va denunciar, al·legant que la seva tasca humanitària (evitar més morts al No és la primera vegada que passa. No és el primer cop que la societat sembla mantenir-se impassible davant la vulneració de drets humans, davant la tragèdia Mediterrani) afavoria l’entrada d’immigrants il·legals a l’Estat. L’Audiència Nacional va arxivar la causa, però la Policia Nacional va trametre l’expedient al Marroc, on actualment està essent jutjada. També l’ONG Activa Open Arms ha tingut problemes amb les autoritats de diversos països, en la seva tasca de rescat de persones refugiades al Mediterrani. No importen les morts d’aquestes persones? No només restem impassibles a la tragèdia del Mediterrani, sinó que a més criminalitzem aquells que lluiten activament per salvar vides? Què està passant? Justament ara, que vivim moments convulsos i tenim la sensació d’estar fent Història amb majúscules, no us heu plantejat que potser en el futur algú mirarà enrere i es preguntarà què estàvem fent, cap on estàvem mirant mentre moria tota aquesta gent (més de 3.000 persones van perdre la vida creuant el mar l’any passat, una xifra que ja s’ha sobrepassat quatre anys consecutius, segons l’Organització Internacional de les Migracions)? No és la primera vegada que passa. No és el primer cop que la societat sembla mantenir-se impassible davant la vulneració de drets humans, davant la tragèdia. Hi ha un fenomen que explica per què les bones persones podem tolerar, sense immutar-nos, la barbàrie. S’anomena deshumanització. Es tracta d’un procés mental, definit des de diverses disciplines científiques, pel qual percebem individus com a infrahumans (una miqueta menys humans que nosaltres, amb menys drets si més no) o gairebé com a objectes (i, per tant, no ens generen cap empatia). Perquè... heu pensat que, potser, l’única diferència entre nosaltres i totes aquestes persones és el lloc on hem nascut? Heu pensat que la dona que lluita per treure els seus fills d’un país en guerra i mira d’endreçar una mica la tenda de campanya del camp de refugiats puc ser jo? O que el jove que truca desesperat a Helena Maleno perquè la zòdiac en la qual va fa aigües, pugui ser el meu germà? O que m’arriba la notícia que el meu nebot, que finalment havia pogut entrar a Espanya (tant de bo li vagi bé i aviat pugui enviar algun diner als seus pares, que pateixen tant per ell!) l’han trobat penjat a una cel·la de la presó d’Archidona? O que un dia, una persona que estimo va intentar arribar a Europa, “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, i no n’he tornat a saber mai més res? Quan no són immigrants o estrangers o refugiats, sinó persones com tu i com jo, costa una miqueta més de conciliar el son. Potser ara que tenim altres temes que ens amoïnen i a vegades ens regirem al llit rumiant com podríem fer un país millor, és un bon moment per obrir els ulls cap a aquesta banda i rumiar també com fer un món millor.

Heu pensat que la dona que lluita per treure els seus fills d’un país en guerra i mira d’endreçar una mica la tenda de campanya del camp de refugiats puc ser jo?

(Des)humanitzar