Com qui no vol la cosa, un dia t’enlluernes amb la blancor de les desenes de flors delicades del cirerer i al següent estàs envoltada per tot arreu de tarongina, berruguera, gerani silvestre i cerfull bord

Si no estàs alerta, quan vius enmig del camp l’esclat de la primavera et pot rebentar l’ànima. Pels volts de Sant Josep la forsítia ja t’avisa, amb les seves llargues i esveltes branques que, d’un dia per l’altre, apareixen tapades per petites estrelletes grogues. És una florida expansiva i orgullosa, aquesta primera. Després de la inevitable letargia hivernal, a poc a poc els sentits se’t desentumeixen i t’adones que ets capaç de percebre determinats senyals: un brot menut al roser, quatre fulles verdes al desmai o la xerrameca d’algun pardal… Però que aquesta timidesa delicada no t’enganyi. Hi ha nervi sota la terra i encara més un any com aquest, fèrtil en pluges. Hi ha una pulsió soterrada que tot ho endolla, com una arrel gegantina que s’escampa i es ramifica, cada dia més grossa i vigorosa. I així, com qui no vol la cosa, un dia t’enlluernes amb la blancor de les desenes de flors delicades del cirerer i al següent estàs envoltada per tot arreu de tarongina, berruguera, gerani silvestre i cerfull bord. I l’endemà només veus ortigues enormes i cards. I si pares l’orella a la claca dels pardals ara s’hi ha afegit la refilada apressada del rossinyol o el reclam del picot verd. Hi ha un pit-roig que remena juganer la terra remoguda del costat del galliner tot buscant cucs. L’herba creix imparable, imparable, imparable, la parra s’enfila i les robínies es vesteixen altre cop de verd. Necessitaries les dues mans per comptar les diferents tonalitats d’aquest color que distingeixes fins on t’arriba la vista. Com un volcà en erupció la primavera es manifesta davant teu amb tota la seva magnificiència. La sensació, quan convius cada dia amb aquesta demostració de grandesa, és certament aclaparadora i alhora plena d’incerteses. Per on començar? Què és el més urgent? En el meu cas és similar a entrar a una llibreria de les bones, quan abans de res ja saps que has perdut la partida perquè és impossible abastar-ho tot. El 7 de juny de 1958 la poeta i escriptora belga-americana May Sarton va firmar les escriptures d’una casa centenària a Nelson, un petit poble de Nou Hampshire, als Estats Units. Tenia 46 anys i cap mena d’experiència en la vida al camp. Els primers anys d’aquella nova etapa en què a poc a poc va anar reconstruint la casa i els seus voltants van quedar plasmats a Desig d’arrels, un llibre sensacional que acaba de publicar en català l’editorial Amsterdam amb traducció de Núria Parés. “Un lloc com aquest s’assembla més a una novel·la que a un poema: complex, mai del tot acabat, prolongat en el temps, un equilibri de molts aspectes interrelacionats. No pots acabar la feina d’una tirada ràpida. L’has de reprendre primavera rere primavera… i no es pot descuidar durant gaire temps perquè, altrament, et trobes de nou allà on vas començar.” Si m’hagués llegit aquest llibre fa quatre anys n’hauria gaudit l’escriptura, però sens dubte no m’hauria interpel·lat tant com ara, que hi comparteixo (salvant les distàncies) un estil de vida i una idea clara del que és important. Com Sarton gaudeixo contemplant aquest entorn que és un privilegi i alhora un repte: “A partir del maig ja estic impacient per llevar-me de bon matí per veure què ha passat durant la nit, perquè un dels plaers d’un jardí és que sempre passa alguna cosa, no és estàtic, cada dia hi ha algun canvi”. No ens haurien de caldre ni pandèmies, ni apagades generals ni més moments desgraciadament històrics per ser capaços d’entendre que hem d’aixecar els ulls de les pantalles, alentir el ritme i fixar-nos més en la bellesa natural que ens envolta, que a més a més ens sana. Perquè, malgrat tot, com bé diu Sarton, som una societat arrelada a la terra. Que no ens falti mai el desig d’arrels ni el d’una esplèndida primavera.

Com qui no vol la cosa, un dia t’enlluernes amb la blancor de les desenes de flors delicades del cirerer i al següent estàs envoltada per tot arreu de tarongina, berruguera, gerani silvestre i cerfull bord

Desig d’arrels, desig de primavera