Les premisses de la desinformació sobre un corralito a l’espanyola són falses i més falsa encara és la conclusió. Però no hi ha com fer córrer el rumor d’un corralito perquè els estalviadors corrin a treure els seus estalvis i s’arribi a la situació d’una profecia autocomplerta i acabin guanyant els profetes del com pitjor millor

La falsedat es propaga més ràpid, arriba més lluny i de forma més àmplia que la veritat. Un estudi del Massachusetts Institute of Technology (MIT per als coneguts) dona base científica al que podia semblar que no era més que una percepció particular. A aquestes alçades del segle XXI, les xarxes socials han estat aliades d’una situació en la qual corre més ràpid un rumor sense fonament que un estudi aprofundit. En els últims mesos, s’ha fet més o menys insistent la idea que Espanya acabarà abocada a un corralito. Ja és ben curiós que les referències hagin començat en fòrums de la ultradreta, en els quals és habitual generar un marc de dubtes sobre qüestions complexes i aconseguir que es parli d’aquests dubtes encara que sigui per desmentir-los. Tant és que els desmentiments estiguin millor fonamentats que la suposada notícia original. L’objectiu, fixar un frame fàcilment digerible, ja està aconseguit. Així és com circulen més ràpidament els rumors sense fonament. Cert que ara, intentant desmentir aquesta mentida, aquest mateix article està contribuint a aquest objectiu. Però també hi ha la necessitat d’evitar que una mentida es propagui sense posar-hi matisos. Aquest estiu de calorades i pujades de preus desbocades es va estendre un missatge que, partint d’una premissa falsa, portava sense remei a una conclusió igualment falsa. El missatge que va recórrer fòrums indicava que es limitaria la retirada d’efectiu dels comptes bancaris a 1.000 euros diaris abans de la tardor. Afegia, traduït del castellà: “Encara sort que cap mitjà parla de corralito encobert”. La premissa era falsa. I, clar, cap mitjà parla de corralito encobert, perquè senzillament no hi ha cap corralito encobert. Els mitjans tracten de recollir fets, no especulacions de barra de bar. A aquestes alçades, està més que desmentit que s’hagi limitat la retirada d’efectiu a 1.000 euros abans de la tardor. Perquè la tardor ja ha arribat i de la suposada mesura no se n’ha sentit parlar més que en els fòrums dels sospitosos habituals. Però el frame es queda. Espais als mitjans de comunicació per explicar què és el corralito, informacions als portals fact-checks... El que sigui: la paraula corralito ja corre per les xarxes. Aquesta desinformació descansa sobre el matalàs de les incerteses econòmiques de tota índole que assetgen la ciutadania. Hi ha, és clar, preocupació per una inflació desbocada i l’efecte econòmic que està provocant la tempesta perfecta actual. Per desestabilitzar políticament és molt temptador generalitzar la idea que, a més de les dificultats d’arribar a final de mes la ciutadania estaria sotmesa a una mesura que els impediria accedir als seus estalvis amb normalitat. La desinformació també descansa en mesures que sí que estan en vigor, com és el límit de pagaments en efectiu per serveis empresarials de més de 1.000 euros. Això no significa que no es puguin fer aquestes operacions (es poden fer per transferència o per targeta). L’objectiu és evitar que els pagaments en efectiu d’aquestes quantitats no deixin rastre i en determinades transaccions es caigui en la temptació de fer distraccions fiscals). Per tant, és inexacte que no es puguin fer retirades d’efectiu per damunt dels 1.000 euros, cosa que sí que s’assemblaria a un corralito, sinó que no es poden fer pagaments en efectiu (sí amb qualsevol altre mitjà). Si 1.000 euros és una quantitat adient o no, és un altre debat. El que no hi ha és un corralito encobert. El concepte corralito prové de l’Argentina, on l’any 2001, es va prendre una decisió econòmica que suposava que no es podia retirar més d’una determinada quantitat de diners a la setmana (250 pesos, que llavors equivalien a 250 dòlars, a la setmana, 1.000 al mes). La situació econòmica d’aquell moment només s’assemblava a la de l’Espanya actual en la inflació elevada (elevada vol dir un 41%, no el 10% actual a l’Estat) i un endeutament notable. Però, llavors, l’Argentina va decidir no pagar el deute. Bàsicament perquè la major part d’aquest endeutament estava en dòlars i no es veia amb cor de pagar-lo amb una economia que estava perdent persistentment un 3% anual de PIB. En aquest context, s’imposava una devaluació de la moneda, que llavors s’havia valorat artificialment amb una equivalència amb el dòlar. Els estalviadors, a la vista del que venia, van córrer a treure dòlars per protegir els seus diners. Els bancs, que ni a l’Argentina de llavors ni enlloc del món llavors ni ara, no tenen liquiditat per retornar tots els diners de tots els estalviadors en el mateix moment. El perill era que no hi hagués prou líquid per pagar els diners que s’estaven intentant recuperar i, per això, es van limitar les retirades d’efectiu. El que va passar posteriorment és que es va fer una devaluació del 30% de la moneda, amb un empobriment generalitzat i sobtat de la població. Quines d’aquestes circumstàncies són comparables amb la situació actual a Espanya? Ben poques. Per tant, les premisses de la desinformació sobre un corralito a l’espanyola són falses i més falsa encara és la conclusió. Però no hi ha com fer córrer el rumor d’un corralito perquè els estalviadors corrin a treure els seus estalvis i s’arribi a la situació d’una profecia autocomplerta i acabin guanyant els profetes del com pitjor millor. La moral de tot plegat és que no s’ha de fer cas al primer que arribi per missatge de Whatsapp, de Telegram, en un post a Facebook o en un tuit. Contra la mentida, la millor defensa és la informació.

Desinformació amb intenció