En la lògica del llarg termini, hi ha projectes que són palanques transformadores. Manlleu ho ha d'aprofitar per generar narratives alternatives. Una: els problemes tenen solucions i, per encarar el futur, millor confiar en la formació que en l'ADN

De notícies cada dia n’hi ha moltes. Algunes, criden l’atenció. D’altres, passen desapercebudes. Potser perquè no generen escuma informativa. Però, en canvi, a vegades porten corrent de fons. Un cas: dies enrere EL 9 NOU va publicar la signatura a Manlleu d’un protocol a sis bandes entre l’Ajuntament, la UVic-UCC, La Salle, el Centre de Formació en Tecnologies Cefortem, el Foment Mercantil i l’Associació d’Empresaris amb la idea, entre d’altres, de dirigir l’oferta formativa cap a la innovació tecnològica i digital. La notícia no ha fet ni fred ni calor. Al bar ningú en parla. I, en canvi, té calat. El món muta i, en una lògica de llarg termini, són precisament projectes com aquest els que poden convertir-se en palanques estratègiques de canvi. De moment, el Cefortem ha comprat una nau amb ganes de convertir-la en un laboratori tecnològic. Caldrà aterrar la idea. Però conceptualment sona bé. La formació, i tot el que porta associat, és una baula essencial d’una cadena més àmplia per juxtaposar accions que contribueixin a trencar el cicle de la pobresa. Aquesta paraula, pobresa, fa mal. Però malauradament és una realitat present. El repartiment injust dels costos de la crisi –l’austeritat acaba laminant els serveis públics– ha contribuït a disparar les desigualtats: sempre castiga més els col·lectius desfavorits. I deixa petjada. En el cas de Manlleu, la radiografia és preocupant: l’atur a final d’any estava molt per sobre de la mitjana d’Osona (14,13% contra 9,47%), els ingressos de l’IRPF, per sota (19.795 contra 21.337, amb les últimes dades de 2017) i l’evolució del PIB continua allunyant-se de la mitjana d’Osona i de Catalunya. L’escletxa, segons dades de l’Observatori Socioeconòmic d’Osona, no s’escurça, sinó que s’eixampla. Davant d’aquesta evidència és habitual blindar-se dient que el retrat és parcial, i és veritat que ho és perquè a Manlleu també hi ha negocis que neixen i empreses que prosperen. I tant, que n’hi ha. Però negar la realitat, amb l’argument que s’agafa la part pel tot, no contribueix a resoldre els problemes. En aquesta tessitura les reaccions polítiques acostumen a ser més expressives que estratègiques. L’oposició sol veure-ho negre; el govern, no tant. Per fugir d’aquesta dialèctica estereotipada, Manlleu necessita crear narratives alternatives. I una hauria de ser explicar, i creure’s, que els problemes tenen solucions. No seran immediates. Però n’hi ha. I cal plantejar-les ara. Bàsicament, perquè el que passi demà, i sobretot demà passat, s’explicarà pel que s’hagi fet avui. O al revés: també pel que no s’hagi fet. Per això corregir l’històric dèficit de sòl industrial –ja era una discussió al primer pla general als anys 80–, oferir diverses tipologies d’habitatge per evitar la fuga de rendes altes i garantir la mixtura social o tenir una mirada política més enllà d’assegurar-se que no hi hagi sots als carrers hauria de permetre atacar el problema de fons i dibuixar horitzons més ambiciosos. És en aquest context on té interès l’aposta col·legiada de potenciar la formació tecnològica d’acord amb unes necessitats que semblen futures però són presents. Per això, la signatura d’un protocol, amb actors diversos d’àmbits varis, alinea la formació, la política i l’economia. M’interessa especialment parlar de la formació. L’any 1998, amb motiu de la celebració del 150è aniversari de la coronació del canal industrial, es va fer una taula rodona a Manlleu sobre el món de l’empresa i els empresaris. Un dels ponents, Josep Ferrer, aleshores director general de La Piara, va elogiar el caràcter emprenedor de Manlleu i va dir que no sabia si era per l’ADN o per la boira però va constatar que de la vila n’havien sortit nissagues empresarials il·lustres com Sanglas, Roca, Roqué, Serra o Castell. Va ser curiós que un altre dels ponents, Lluís Santos, director de BICC General Cable, que no tenia una vinculació familiar ni afectiva amb Manlleu, també fes una anàlisi elogiosa del municipi però que no apuntés a l’ADN ni a la boira, sinó a un motiu més prosaic: la confortabilitat industrial. Va venir a dir que perquè les empreses funcionessin era important que hi hagués serveis, mà d’obra formada, escoles tècniques i universitat. Tenia raó. Que a Manlleu hi hagi molts tallers que es guanyin la vida segurament deu tenir més a veure amb la llarga tradició d’una formació professional en l’àmbit de la mecànica o l’electrònica a l’antic Patronat de La Salle que no pas amb l’ADN. Manlleu ha de tenir narratives alternatives. Una: els problemes tenen solucions Per això, que ara existeixi un projecte compartit de formació entre agents varis i que compti, també, amb la participació de Vic –l’alcaldessa és la presidenta de la Fundació Universitària Balmes, institució titular de la UVic-UCC– ha de servir per desterrar tòpics futboleros de rivalitats estèrils. Exercir de capitalitat també és irradiar l’entorn. Aquesta suma pot multiplicar. I és que per escrutar el futur segur que val més refiar-se de la formació que de l’ADN. Somiar està bé, però millor fer-ho despert. Tothom amb els ulls oberts. El moment és crucial.

En la lògica del llarg termini, hi ha projectes que són palanques transformadores. Manlleu ho ha d'aprofitar per generar narratives alternatives. Una: els problemes tenen solucions i, per encarar el futur, millor confiar en la formació que en l'ADN

Desperts