Al principi, ens vam omplir la boca d’aprendre a conviure amb la incertesa, pensament d’estil coach que queda bonic de dir

Dilluns, 7. Al marge del resultat, que Núria Pau hagi arribat als Jocs Olímpics ja és un èxit. No valorem prou l’esforç que hi ha al darrere. Però això va d’un altre tema. Tant en el cas de l’esquiadora de Ribes com en el d’altres esportistes propers, el català és quasi testimonial o absent del tot en els seus perfils de les xarxes socials. No els culpo, de cap manera, com no culpo els futbolistes catalans que juguen amb la selecció espanyola perquè no poden fer-ho amb cap altra. Intueixo que darrere d’aquest fet hi ha directrius de patrocinadors (això ja ve de lluny, recordeu quan Àlex Crivillé passejava la bandera espanyola al guanyar una cursa i tots sabíem que a Repsol no li hauria agradat la catalana, ja no diguem l’estelada). Però és un fet que quan un esportista pren una certa notorietat i té marques al darrere, el català sol desaparèixer de la seva imatge pública. I potser no és en ells, en qui hem de posar el focus, sinó en les marques que els donen suport i que tenen poca o nul·la sensibilitat envers els consumidors catalanoparlants. Dijous, 10. Al matí, es veuen algunes mascaretes pel carrer. Potser perquè estem a dos sota zero i encara va bé com a tapaboques. És el primer dia sense aquesta restricció absurda que el govern espanyol va fixar al mes de desembre, més per fer veure que actuava davant de l’arribada de la variant òmicron que per motius sanitaris que ho justifiquessin. Com sempre, sentit comú. Som a la pista de llançament de la postpandèmia i podem ser raonablement optimistes, però sense perdre el cap. Ara potser no hauríem ajornat o suspès els carnavals, però si alguna lliçó hauríem d’haver après en aquests dos anys és que una pandèmia és dinàmica i les previsions a mitjà i llarg termini poden canviar ràpidament. Al principi, ens vam omplir la boca d’aprendre a conviure amb la incertesa, pensament d’estil coach que queda bonic de dir, però quan ens hi hem anat trobant hem demanat certeses que sovint eren impossibles d’oferir per part d’autoritats sanitàries o responsables polítics.

Al principi, ens vam omplir la boca d’aprendre a conviure amb la incertesa, pensament d’estil coach que queda bonic de dir

D’esportistes i llengua i de la postpandèmia