Per sort, els que vivim a Osona, el Lluçanès o el Ripollès no estem en aquesta massificació turística i, fins i tot, ens fa certa gràcia passejar per Vic i sentir algú parlant en anglès i retratant el Temple Romà

Ara que s’acosta l’agost, l’època forta de les vacances, a molts ens aniria bé fer una desintoxicació i desconnexió de les xarxes socials. Penso especialment en Instagram, que deu ser la que més tafanegem els de la meva generació. I no ho dic només per una qüestió d’addicció i salut mental, sinó per evitar l’enveja (sempre sana, això sí) d’aquells que comparteixen el seu viatge com si gairebé fos una transmissió en directe. En aquest sentit, admeto que aquesta primera part de l’estiu ha estat força tranquil·la. Cadascú pot fer el seu propi estudi, però si faig servir de baròmetre els meus seguidors d’Instagram us haig de dir que m’ha aparegut molt Menorca, França (amb París pels Jocs Olímpics), Suïssa, Itàlia… En definitiva, molts llocs turístics per Europa i pocs viatges molt, molt lluny. Ara veurem què passa a l’agost: si ens quedem més per aquí (quants racons tan bonics que tenim i que desconeixem, per cert!) o bé si optem per fer el mateix que tota la turistada que ve a Barcelona i la Costa Brava i que tant ens molesta. És, de fet, l’estiu del “tourist, go home!” (“turista, torna cap a casa!”). Allò de “cada cop m’atabala més tanta gent” s’ha amplificat en forma de protestes importants a ciutats tan properes com Barcelona o Girona, però també a Mallorca, Màlaga o les Canàries. O sigui que hi ha malestar i serà un dels temes d’aquest estiu, amb el permís de Trump i Salvador Illa. Per sort, els que vivim a Osona, el Lluçanès o el Ripollès no estem en aquesta massificació turística i, fins i tot, ens fa certa gràcia quan passegem per Vic i sentim algú parlant en anglès i retratant el Temple Romà. Al Collsacabra, amb el turisme de sequera a Sau i Rupit emportant-se la palma, amb 150.000 visitants cada any, ja ho viuen diferent. Estan més acostumats a les visites, sobretot d’aquells que aquí en diem pixapins i que en certa manera ens provoquen el mateix efecte que els guiris que volten per Barcelona. Tots volem el nostre espai tranquil i que ningú ens el toqui. El meló que s’ha obert aquest estiu amb el turisme, sobretot a Barcelona, és difícil de gestionar i de tancar. Les xifres són molt clares: només de gener a abril, Catalunya va rebre més de cinc milions de turistes estrangers. És un 16% més que els mateixos mesos de l’any passat. Davant d’això, què pesarà més als despatxos? La tranquil·litat que exigeixen els seus veïns o els bitllets que desembutxacaran els turistes? La resposta em sembla que també és ben clara i més si tenim en compte les prioritats polítiques que hem vist últimament amb desfilades excloents al Parc Güell, el xou de la Fórmula 1 pel centre de Barcelona o l’espectacle que tindrem aviat amb la Copa Amèrica de vela. El fenomen del turisme no és nou i la convivència amb els seus veïns és i ha de ser possible. No sé si la solució passa per pagar per accedir al centre, com ha fet Venècia, per prohibir els pisos turístics o per fer menys campanyes de promoció. El que és una realitat és que amb carrers desbordats de gent, restaurants caríssims o pisos amb preus pervertits no és estrany que cada cop més veus s’afegeixin al crit de “tourists, go home!”. Ara bé, no oblidem que aquesta problemàtica no és única de Barcelona. És possible que, quan aquest estiu viatgem, ens cridin també a nosaltres que tornem cap a casa. Tot això em fa pensar que els humans som, a la vegada, una espècie ben curiosa i a vegades una mica rucs. Per què ens atrauen les masses i volem anar allà on va tothom? La veritat és que tampoc ho sé perquè la majoria al final hi acabem caient. És, en definitiva, un joc d’empatia entre residents i turistes que requereix molt debat i consens polític i social. Però no patiu, quan obriu Instagram veureu que l’estiu és meravellós i que cada viatge compartit des de l’altra punta de món és el millor. Santa paciència, bon estiu!

Per sort, els que vivim a Osona, el Lluçanès o el Ripollès no estem en aquesta massificació turística i, fins i tot, ens fa certa gràcia passejar per Vic i sentir algú parlant en anglès i retratant el Temple Romà

Destinació: ‘go home’