Amb les llums i ombres lògiques que sempre sorgeixen en el procés de construcció de qualsevol infraestructura d’envergadura, una dècada després de la seva posada en marxa el balanç global ha de ser forçosament positiu

La setmana passada es van complir 10 anys de la inauguració dels quatre carrils de la C-17 fins a Ripoll. Amb les llums i ombres lògiques que sempre sorgeixen en el procés de construcció de qualsevol infraestructura d’envergadura, una dècada després de la seva posada en marxa el balanç global ha de ser forçosament positiu. La C-17 és un eix estructurador del territori que va més enllà d’una simple carretera: contribueix a crear un espai d’interacció econòmica, però també social, cultural o educativa.

Des d’aquest punt de vista, va ser un encert que en l’etapa del conseller Joaquim Nadal (PSC) al capdavant del Departament de Política Territorial existís la voluntat política d’activar aquesta inversió. I que la inauguració l’acabés fent el conseller Lluís Recoder (CiU) demostra que hi ha projectes que traspassen legislatures i que, sovint, s’encavallen entre mandats. Que inversions així acabin tenint més d’un pare no és mala notícia.

Bàsicament, perquè la gestació d’obres així seria bo que quedés al marge del debat polític. El com sempre es pot discutir: el sistema de finançament del peatge a l’ombra, l’execució de les expropiacions o el calendari dels treballs, però al final existeix un interès general que ha de primar. I aquesta carretera calia posar-la al dia. El criteri decisiu no pot ser només de pes demogràfic perquè el Ripollès, una comarca de només uns 25.000 habitants, sempre quedaria exclosa del repartiment d’inversions. Però si s’aposta perquè les persones tinguin oportunitats similars amb independència del lloc de residència és indiscutible que cal pensar en infraestructures –i no només de formigó, sinó també digitals– que afavoreixin les comarques menys poblades. Aquesta en part també és la funció d’una C-17 desdoblada que, tot i no haver assolit els nivells de trànsit previstos quan es va fer, s’ha demostrat útil per connectar no només el Ripollès amb Osona, i viceversa, sinó també el Ripollès amb l’àrea metropolitana de Barcelona, un eix nord-sud que demostra vigor. El repte immediat continua essent treure’n més profit, i per valorar-ne l’èxit més que el volum de trànsit caldria avaluar-ne l’impacte en les dinàmiques econòmiques, les oportunitats laborals i els fluxos comercials o turístics. Queda camí per córrer.