Continuar estalviant aigua per la via de collar els particulars té poc recorregut. A la majoria de cases els deures ja s'han fet. Una dada: ha crescut la població i ha baixat el consum. El problema gros, per tant, no és aquí

La tardor ha debutat amb temperatures d’estiu. Pantans, boscos i conreus testimonien l'efecte de mesos de calor intensa i pluges escasses. El tema és seriós. No s'hi val a excusar-se en el cel, perquè la solució és a la terra. I no és civil, és política. El recurs d'encolomar sempre la responsabilitat només als consumidors -quina paraula tan lletja per referir-se a tots nosaltres- ja no serveix. La realitat té moltes arestes i, si se la despulla de la seva complexitat, és fàcil caure en la polarització. Estalviar aigua no pot ser una guerra del camp contra la ciutat i els urbans contra els rurals. Perquè la política, més que una batalla entre sigles, hauria de ser un instrument per resoldre problemes col·lectius. El de la sequera n'és un. Des que es va decretar la fase d’excepcionalitat a diverses conques internes de Catalunya el tema ha escalat posicions a les agendes polítiques locals. Els ajuntaments prenen mesures d'estalvi avui per garantir que quan demà obrim l’aixeta continuï rajant aigua. A la curta sona exagerat, però la mesura va en aquesta línia. Que tots ens conscienciem que cal estalviar aigua està bé. Però l'administració, sovint, té un excessiu deix policial. Li encanta castigar. Això cansa. D'aigua no se'n pot malbaratar ni una gota, però cal obrir el focus dels consums domèstics per posar-lo, també, sobre les activitats que en fan un ús intensiu com l’agricultura, la ramaderia o la indústria, que forçosament han de continuar innovant per reduir-lo. A partir d’ara, el que no sigui sostenible no serà viable. I un ull ha d'estar sempre posat, també, sobre l'estat de conservació de les xarxes, que sovint tenen fuites notables. Es capta aigua que mai arriba a l'aixeta. Es perd pel camí. Això s'ha d'atacar. Perquè a la majoria de cases els deures ja s'han fet. Una dada: en els últims quinze anys Catalunya ha passat de poc més de 7 milions d'habitants a acostar-se als 8 milions, un creixement demogràfic del voltant del 8%; el consum domèstic d'aigua, en canvi, ha passat de 345 milions de metres cúbics anuals a 326, la qual cosa representa un descens del 5% llarg. El resum: som més gent, però gastem menys aigua. El problema gros, per tant, no és aquí. I insistir a buscar-l'hi és un error de diagnòstic. Menys amenaces a la gent i més calers en inversió per arreglar el que no funciona, per anticipar escenaris futurs i per modificar els pilars d'una economia que no pot girar l'esquena als efectes del canvi climàtic per virar cap a nous patrons productius. La crisi climàtica, en el fons, també pot ser una revolució econòmica.

Continuar estalviant aigua per la via de collar els particulars té poc recorregut. A la majoria de cases els deures ja s'han fet. Una dada: ha crescut la població i ha baixat el consum. El problema gros, per tant, no és aquí

Diagnòstic erroni