Sento dolor, un dolor profund i intens perquè hi ha una llengua que es va morint a pessics i és la meva

“... Varen regirar les cases: / la rosa no aparegué. / Va haver-hi interrogatoris; / ningú no en sabia res. / Però com una consigna, / circula secretament / de mà en mà, per tot el poble, / una rosa de paper.” Vicent Andrés Estellés. Vicent Andrés Estellés dedica aquest poema al referent poètic i polític a Cuba José Martí, d’origen valencià. El pren com a model revolucionari d’un poble contra el domini colonial espanyol de l’illa. José Martí també tenia por de l’expansió nord-americana i volia fundar una república lliure i independent. Una utopia. Però ningú va poder cremar la rosa de paper. I aquesta rosa esperem que mai deixi de passar de mà en mà. Aquesta delicada metàfora em fa cridar clar i català: Diguem prou, collons! I sí, sento dolor, un dolor profund i intens perquè hi ha una llengua que es va morint a pessics i és la meva. M’esllangueixo enmig d’aquelles paraules que ja no són. De mica en mica em faig transparent. Deixo d’existir. Matar una llengua és un assassinat. Diguem prou, collons! Diguem prou, collons!, ho diu l’escriptor català Joan-Lluís Lluís, que demana una actitud combativa en defensa de la llengua. Per què parlem en castellà quan els periodistes ens ho demanen? El nostre govern fa ben bé el paper de la trista figura. I tant de bo a molts centres educatius només s’hi parlés un 25% de castellà. Vaig ser professora de llengua espanyola i el primer que vaig dir als meus alumnes va ser que em corregissin les catalanades que fes i ara m’encongeixo si vull comentar alguna incorrecció que sento. És que ja no sé com és la meva llengua. Som prou curosos amb el nostre optimisme per preservar-la? Hem d’encomanar les ganes d’estimar-la. La llengua no és política. La llengua és cultura, encara que la meva iaia no ho sabés. La llengua oral és la primera literatura que aprenem, que vaig aprendre: els contes, les cançons, les anècdotes, les històries que ens connecten amb la vida. Per què ens volen arrabassar l’inabastable que ens fa poble, per què no ho respecten? Els colonitzadors no han respectat mai res. Ni les persones ni les llengües. A Guinea Equatorial encara es demanen quin nom els haurien posat si no hi haguessin arribat els espanyols. Tinc una amiga peruana que està aprenent quítxua. Per sort la rosa de paper encara circula secretament de mà en mà per tot el poble. I la rosa de paper ens l’anem passant perquè els meus alumnes catalans de procedència estrangera s’estimen la meva llengua tant com jo. I jo els demano que m’ensenyin la seva. Tinc ganes d’aprendre’n els sons i la música per poder cantar-la. Els parlars s’acompanyen. I les llengües si són útils sempre són una oportunitat. Quan veig que a TV3 trien per fer els reportatges molts més parlants castellanoparlants que catalanoparlants penso que la meva llengua de mica en mica deixa de ser útil. M’ajudeu a dir que ja en tenim prou, collons! Em va explicar una refugiada que l’any 39, quan els anaven repartint, la seva mare volia baixar a Perpinyà perquè allà s’hi parlava català. Ara per fer-se entendre hauria d’aprendre el francès. Diguem prou, collons! Encara hi som a temps.