Dir moro no és un insult
“Moro-a (del llatí maurus), adj. Relatiu o pertanyent a l’antic territori i als habitants de la Mauritània romana o Barbaria, que comprèn la zona nord-africana que s’entén des de l’Atlàntic fins a la Tripolitània, és a dir, fins a Trípoli. Als regnes cristians hispànics es donà el nom de moro, juntament amb el de sarraí, a la població mudèjar.” Dolors Bramon.
Ara encara ho diré amb més seguretat als meus alumnes, ja que la professora Dolors Bramon ho va ratificar en la presentació del seu últim llibre, L’herència islàmica, editat per la Diputació de Girona, al centre cívic i comunitari de la Devesa del Pla de Ripoll. Saber-ho empodera tant les persones que han arribat del Marroc com a nosaltres mateixos. No és una mala paraula i qui la utilitzi com un insult hauria de saber-ho.
Dolors Bramon és professora emèrita de la Universitat de Barcelona. Doctora en Filosofia i Lletres, secció filologia semítica, i en Història Medieval, professora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Experta en l’islam. Ha investigat les minories religioses a la corona catalano-aragonesa, i sobre el passat andalusí en terres avui catalanes, traduint i interpretant les cròniques àrabs del moment. L’any 2023 va ser condecorada pel govern de la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi.
Tota una vida dedicada a la investigació no ha servit de res a Ripoll. Alguns sicaris manats per l’estupidesa han estripat els cartells que anunciaven la presentació d’aquest acte. Potser les tres paraules del títol del llibre fereixen susceptibilitats? No podem parlar de l’herència islàmica fixada a la terra que trepitgem? Doncs cal que se sàpiga que en som descendents perquè abans de ser catalans vam ser moros. Tot i que el cognom de la professora i potser el meu mateix puguin tenir els seus orígens en l’herència bàrbara europea. M’agrada pensar que som una barrija-barreja entre berbers, àrabs, visigots, germànics, romans jueus i altres. La sang tots la tenim vermella.
L’adjectiu islàmica al costat del nom herència encén la fúria dels ignorants. No saben que aquest adjectiu no s’ha d’aplicar a les persones sinó a les obres que aquestes realitzen com a musulmanes o a les diverses manifestacions de l’islam en tant que religió.
Si els ignorants fossin tan manyacs, com la mainada del casal de Rama quan demana mam, o com els genets de la casa Cirés que cavalquen amb les cames arronsades, com els berbers de la tribu dels zenets, podrien aprendre que totes les paraules en cursiva són de procedència àrab i berber. Els moros van romandre a les nostres comarques aproximadament 900 anys. Amb els visigots, la península anava en doina, es feien les coses a la babalà, ningú podia amb la seva ànima i sembla ser que els àrabs van posar una mica d’ordre. No els va ser gens difícil controlar la península.
Tafanejant o fent el xafarder, tot atalaiant la mainada, potser descobrirem que a l’Scriptorium del monestir de Ripoll es van realitzar nombroses còpies, la majoria de les quals eren traduccions d’obres clàssiques escrites en àrab, especialment tractats de matemàtiques o d’astronomia. Hem de procurar que el cotó de Sant Eudald destapi les orelles dels ignorants perquè deixin d’escoltar mesquineses. Raimon ja ens ho diu: qui perd els orígens perd identitat. Llegint L’herència islàmica no la perdem perquè ens reconeixem.