Estem en una època en què l'exigència cap als altres la tenim desbocada, però en canvi l'autoexigència brilla per la seva absència

El mes més curt de l’any resulta que és el mes de la disbauxa per antonomàsia. Els carnavals itinerants pels diferents municipis omplen de color i diversió els seus carrers i les seves persones. A Osona això ho tenim molt per mà, amb el lideratge indiscutible de Torelló, que és capaç d’omplir els seus carrers durant diversos dies i fer funcionar vespres i matinades en què el descontrol i la desinhibició són els grans protagonistes. Però el febrer també està sent el mes de la disbauxa als trens de Rodalies de Catalunya, a les aules escolars i als consultoris mèdics, on els seus professionals s’han plantat i han fet vaga. També hi ha hagut disbauxa als despatxos, on no van fer vaga, i van decidir aturar tot un país per una ventada que tenia més de síndrome de Ventorro valencià que no pas de prudència catalana. De coses en passen sempre i no es tracta de focalitzar-nos només en els problemes, però realment aquest mes de febrer la sensació de desori ens acompanya força. Vau llegir la notícia del treballador de Correus de Vic condemnat a un any de presó per llençar les cartes de propaganda electoral de Junts durant la campanya per a les eleccions generals de 2019? Se l’acusa d’un delicte d’infidelitat en la custòdia de documents i se l’ha inhabilitat per fer feina pública durant tres anys. El ja excarter té 64 anys i suposem que una animadversió al partit juntaire i la seguretat que no l’enxamparien, perquè si no, què et porta a fer una bretolada com aquesta, en una ciutat com Vic? Això ho explica molt bé el psicòleg i criminòleg David Matza a través de la teoria de la neutralització, que assegura que les persones que fan alguna transgressió o bretolada, abans de fer-la, neutralitzen temporalment la culpa i això els permet no veure’s com a males persones. I com es fa això? Doncs dient-se a si mateixes: “Això que faré no és greu”, “a mi no m’enxamparan” o “altres persones farien el mateix que jo”. Tenir coartades morals és fantàstic per poder actuar sense remordiments i amb total impunitat i no parlo només del carter. Vivim etapes en què les emocions i les experiències valen més que les vivències i això a vegades ens fa passar de frenada. Més de 50 persones, segons les investigacions, veien en directe aquest cap d’any com un noi es dedicava a beure i drogar-se en directe a les xarxes a canvi de diners. Ningú va fer res per frenar-ho, al contrari, se’n reien i li prometien ingressos si augmentava els seus consums. Al final el noi va morir. Segur que la cinquantena de brètols pensaven que allò no era greu, que no eren els únics que ho feien i que no passaria res. Doncs no, els seus actes van tenir conseqüències i molt greus. Estem en una època en què l’exigència la tenim desbocada, però en canvi l’autoexigència brilla per la seva absència. És molt fàcil desinhibir-nos de la moral dominant durant un temps i pensar que la víctima s’ho mereix o que si no ho fas tu ho farà un altre, però la realitat no és aquesta i cal que valorem també les conseqüències. La disbauxa és fantàstica i fins i tot saludable, però això no té res a veure amb actuar sense remordiments i pensant que el que fas tu no és greu comparat amb els altres. Llarga vida a la disbauxa, però responsable!

Estem en una època en què l'exigència cap als altres la tenim desbocada, però en canvi l'autoexigència brilla per la seva absència

Disbauxa