Discrepar
Vivim en una societat tant de la immediatesa que no podem assaborir els moments que ens regala la vida com ens mereixem. Anem tots a toc de sirena, acabem de gestionar una urgència per ser-ne deutors d’una altra. Fem bona aquella sentència que hom diu quan vol quelcom ja: això que et demano ho has de tenir per ahir! No donem temps que la gent s’expliqui, que ens argumenti el perquè, què pensa realment. Tant ens fa, ens quedem amb la façana. Si el que veiem superficialment és agradable, ho aprovem; si no ho és, es desplega tota una gamma de varietats de resposta que pot anar de la discrepància i prou a l’insult o al linxament verbal. Per això, aquesta eina digital de la xarxa, el Twitter, té tant d’èxit. Però el seu èxit, n’és també la seva desgràcia. Hi ha qui ha pervertit el sistema i ha dissenyat una sèrie de persones no humanes –anomenades pel que es veu bots– que són capaces de teclejar a una velocitat superior a la digital humana i no es cansen mai. De tal manera que si hom s’atreveix a discutir, entès com a discrepar, d’una opinió piulada li pot venir a sobre una allau de piulades que el deixen fet caldo. I això no és just. Tenim dret a opinar el que vulguem, sempre amb educació. I no passa res si no coincidim, de la discussió en surt la llum, fent servir una màxima socràtica.
Els temes que aixequen més passió tuitera solen tenir a veure amb la política i l’esport. Està comprovat. Qui fa una piulada a favor d’una idea que coincideixi amb la d’un partit polític, ja té assegurada la rèplica dels seguidors i defensors de la idea política contrària o rival. Qui fa una piulada sobre, per posar un exemple, un equip de futbol i de les injustícies o no varístiques, ja pot parar el cove digital perquè rebrà la contesta massiva dels seguidors acèrrims i tenaços de l’equip contrari. Fins aquí, no passaria res si no fos que la mala educació s’ha instal·lat en l’anonimat de determinades xarxes socials i hi ha qui confon discrepar en atacar personalment i, el que és menys acceptable, insultar a tort i a dret. I un cop oberta la veda, ja venen l’allau de repiulades al darrere, algunes amb comentari inclòs, que poden elevar aquest nivell d’intolerància a cotes impensables, com si d’una colla de lloros piuladors i digitals es tractés.
Precisament, parlant de lloros i de mala educació, m’ha vingut al cap la notícia que va fer la volta al món a finals de setembre d’enguany, que es feia ressò que van haver d’aïllar cinc lloros d’un zoològic de Lincolnshire Wildlife Park, a l’est de Londres, perquè insultaven constantment els visitants. Els cinc lloros, que es deien Billy, Elsie, Eric, Jade i Tyson, es veu que van compartir els insults que cadascun d’ells havien après i els deixaven anar compulsivament a través del seu bec d’or a la gent que tranquil·lament visitava el zoològic. Ja van aïllar-los, ja, per evitar el desagradable espectacle, però els seus cuidadors no se’n van sortir! Aquests lloros tenien la lliçó ben apresa i feien de tals: repetien el mateix fins a la sacietat i de manera irracional! És ben bé que el món digital no inventa res, sinó que, en el fons, ho copia tot de la naturalesa. I ja se sap que no hi ha res més natural que la naturalesa! Antonio Machado ho tenia clar quan en un dels seus poemes breus va sentenciar que “de diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. I és ben cert! Fora bo que es pogués regular que a les xarxes socials, particularment a Twitter, existeixin el dret i deure fonamentals a opinar amb educació, malgrat que la gramàtica pateixi molt; i que els mal educats i els insultadors, ja siguin persones humanes, ja siguin creacions digitals d’aquestes en forma de bots se’ls confinin al racó de pensar o a la Sibèria digitals, com van fer amb aquells lloros de prop de Londres. De moment només ens queda esperar que amb l’inici del desconfinament, tothom es tranquil·litzi un poc.