Els nostres pares ens van ensenyar que els havíem de tractar de “vostè”, a ells i a tota la gent gran o distingida per alguna raó. De petits, doncs, donàvem aquest tractament a tots els familiars i a tots els adults desconeguts

“Hola, bona tarda, t’atén Iuís (o Juani). Què puc fer per tu?”. Això és el que solem sentir quan tenim la sort d’ésser atesos per una persona i no pas per una màquina en una trucada telefònica a una empresa d’envergadura. Val a dir que la construcció sintàctica, encara que ens l’amollin des d’una prestigiosa entitat cultural catalana, put a espanyola, i és una mostra més del continu deteriorament de l’idioma, que en una ocasió semblant hauria dit, no fa pas gaires anys: “Amb què puc servir-lo?” o “Amb què puc ajudar-lo?”. Els nostres pares ens van ensenyar que els havíem de tractar de “vostè”, a ells i a tota la gent gran o distingida per alguna raó. De petits, doncs, donàvem aquest tractament a tots els familiars i a tots els adults desconeguts. El “tu” quedava restringit als germans, cosins, amics i companys d’estudis, al marge del seu nivell –quan vaig anar a la universitat em sentia d’allò més cofoi de donar aquest tractament a col·legues més grans que no pas jo–. Fins que un dia, ja durant els anys dels estudis superiors, vam començar a aprendre els principis teòrics de la llengua i alhora vam caure en el compte que els nostres pares tractaven de “vós” els seus. Així doncs, nosaltres teníem ben viu el “vós”, que sentíem amb naturalitat a casa, en les converses entre els membres de les generacions anteriors a la nostra, i, per tant, no ens suposava cap esforç usar aquest tractament: era una simple qüestió de convencions. A partir de llavors vam cultivar el “vós” interpersonal amb els professors de català, amb alguns catedràtics universitaris i també d’una manera ben natural amb els pares i els tiets (per als quals recuperàrem el títol d’“oncles”, ja en camí d’extinció). L’avui cada cop més insòlit tractament de “vós”, que tanmateix encara de vegades espontàniament em dedica algú en adreçar-se’m pels carrers de la Barcelona lingüísticament esqueixada i desmembrada o del Vic més fidel a la tradició, és una bella forma de relacionar-se: es pot fer servir tant entre els coneguts com entre els desconeguts de qualsevol classe social, i sempre comporta una certa distància acompanyada d’una vertadera proximitat i un gran respecte barrejat amb una clara franquesa. És una mena de tractament ideal. Per això sap greu de veure’n l’ús en davallada. I ja posats a dir, observarem que el plural natural de “vós” és “vosaltres”, una forma molt més planera que no pas “vostès”. Molts professors i conferenciants prefereixen aquesta darrera forma per adreçar-se al públic, encara que a mi, particularment, m’ha repugnat sempre i m’he servit amb naturalitat del “vosaltres” més pròxim. És a aquest “vosaltres” que s’adreçaven abans les invitacions: “Voteu” (no pas “Vota”), “Seguiu-nos” (no pas “Segueix-nos”). Un altre punt important és el que fa referència a Déu, a la Mare de Déu i a tots els sants. La tradició més recent ens ha ensenyat a tractar-los de “vós”, i és així com es fa en les oracions: “Pare nostre, que esteu en el cel...”, “Déu vos salve, Maria...” i “... el Senyor és amb Vós”; o en els goigs: “Puig del Summo Protomártir / foreu gran imitador: / Gloriós sant Pere mártir / donaunos vostre favor”, diuen els primers que hem trobat en fer una cerca per internet. Però hi ha poetes en l’actualitat que tracten totes aquestes figures religioses de “tu”, com havia estat normal, en llatí i en català, des de l’antiguitat fins als darrers segles de l’edat mitjana. Sant Agustí començava les Confessions amb la coneguda invocació “Magnus es, domine,...”: “Gran ets, senyor...”. Més pròxim a nosaltres, el poeta Carles Riba deia: “Escolta, Déu, Tu més pregon, Tu alt...”, o bé, adreçant-se a la Verge: “Tu, et bastà una pregunta / per a ja dir que sí [...], tu que ensenyares llengua / de poble al Verb diví”. Quina distància entre ell i el nostre Jacint Verdaguer, que la tractava encara de “vós”!: “Dels catalans sempre sereu Princesa...”, deia en el seu virolai montserratí. Tot i que pot haver-hi casos sorprenents, és normal que els operadors de les grans empreses a què fèiem al·lusió en començar desconeguin el tractament de “vós”: a ells, els seus superiors (que segurament es protegeixen d’aquests amb el clàssic i distant “vostè”) els han ensenyat a adreçar-se als interlocutors amb un “tu” directe a més no poder, com si tractessin amb uns coneguts de tota la vida. Per això no té res d’estrany que, en sentir “Què puc fer per tu?”, el comunicant, molest per aquesta insolent familiaritat, respongui: “La primera cosa és que em tracti de “vostè”, perquè vostè i jo no ens coneixem de re!”, o que, davant de la persistència en la seva impertinència, abans de penjar pregunti: “¿Vostè tracta de “tu” –o m’imagina a mi donant aquest tracte– al senyor president de la seva Empresa bancària?”.

Els nostres pares ens van ensenyar que els havíem de tractar de “vostè”, a ells i a tota la gent gran o distingida per alguna raó. De petits, doncs, donàvem aquest tractament a tots els familiars i a tots els adults desconeguts

Distàncies abolides