Divergències polítiques a Catalunya
És evident per tothom que la política a Catalunya, des de sempre, ha oscil·lat entre profundes divergències entre els partits polítics que conformen l’arc parlamentari del nostre país.
A principis del segle XXI continuem igual o pitjor. No hi ha hagut mai voluntat de fer una sola veu davant de Madrid, i la classe política espanyola se’n fot de la poca força exhibida davant l’Estat espanyol. Va passar el 1917, el 1939 i seguim igual. A més, Madrid aplica sobre Catalunya una política que no sol fallar mai: “Divideix i venceràs.” Això ve de lluny i ho han anat conservant sempre que els ha convingut.
Estem vivint un temps important, de grans canvis, i els polítics catalans es miren el melic, asseguts a la seva cadira. Ningú no sap gaire què vol ni quina seria la manera factible i ideal d’obtenir nous enfocaments que fossin més rendibles per al conjunt de Catalunya, amb projecció cap a la Unió Europea —al final es faran els Estats Units d’Europa—, en lloc de tenir gairebé sempre el focus de les reclamacions girat només a Ponent, és a dir, cap a Espanya.
Per a Catalunya, Espanya continua essent un erm, i encara més per a les noves generacions. Les idees no evolucionen cap a més tolerància i concòrdia, tot i que tant a Espanya com a Catalunya existeixen places de la Concòrdia.
En allò principal, en el fons, nosaltres, els catalans, som una nació. I no solament una comunitat autònoma. Per tant, la nostra policia, els Mossos d’Esquadra, són la policia nacional de Catalunya, i l’actual descendent dels grisos podria dir-se Policia Federal o Estatal. Ni això hem sabut fer. Ens prenen el pèl anant i tornant i, a sobre, es queden la part que els sembla del PIB de Catalunya.
Com em va explicar el meu pare (1896-1967) fa molts anys: “Mira, noi, no t’hi trenquis el cap. Catalunya ha estat sempre una masoveria i així seguirà.” Aquí els tractes els ha posat sempre Madrid i, per això, és l’amo de la finca de Catalunya. S’ha de pagar a la capital del país la seva part de tot el que es produeix: tres parts per a Madrid i una per als masovers. Com més treballem i més recollim, més hem de pagar.
El sistema de finançament del País Basc, en canvi, és un clàssic arrendament: pagues un tant a l’any –el cupo– i com més guanyes més tens per a tu. Vaig preguntar per què era així. Tot té una explicació i una lògica.
El règim fiscal basc té unes arrels històriques pròpies i va sobreviure, amb importants diferències territorials, als efectes de la Guerra Civil i del franquisme. A Catalunya, en canvi, la derrota de la República va comportar també la supressió de l’autogovern recuperat durant els anys trenta. És evident que no és igual ser dels vencedors que dels perdedors. Així és la vida: per a uns, el pa; per als altres, les engrunes.
O sigui que els catalans, políticament, no hem tingut mai ni prou traça ni prou força. I a pagar toca, pels segles dels segles. Amén.