Qui hauria pogut endevinar que un matemàtic de l’antiga Grècia, un monjo medieval i un psicòleg modern serien els encarregats de consolidar les bases de la música occidental?

“Do, re, mi, fa, sol, la, si.” Us heu preguntat mai per què una escala musical té set notes? Per què no sis? Per què no nou?

Primer cal saber que no a tot el món les escales tenen set notes: a la música tradicional xinesa, per exemple, sovint es treballa amb escales pentatòniques (amb cinc notes) i la música àrab pot tenir-ne fins a dotze. Això posa de manifest que el nombre de notes d’una escala és en bona part una convenció cultural.

En el món occidental, els primers a ordenar el sistema musical van ser els grans matemàtics de l’antiga Grècia, com Pitàgores, a partir del segle VI aC, que es van dedicar a experimentar amb cordes per establir les proporcions entre els sons.

Els matemàtics grecs van descobrir que hi havia una relació matemàtica entre algunes notes clau: si es tallava una corda per la meitat, s’obtenia una nota que sonava equivalent a l’original, però més aguda; si es duplicava la longitud de la corda, s’aconseguia una nota que també era percebuda com a equivalent a l’original, però més greu. Aquesta relació va donar lloc al concepte d’octava, que els estudiosos van prendre com a base pel seu sistema i, a partir d’aquí, van definir l’escala musical com la forma d’organitzar els sons dins d’una octava.

Seguint amb els seus experiments, els estudiosos grecs van descobrir una segona equivalència: si tallaven les cordes a dos terços de l’original, emergia una nota que, “pel seu gust”, sonava bé i que van anomenar “quinta”. I a partir d’una successió de quintes, van sorgir set notes “estables” dins d’una octava, que eren les que matemàticament i auditiva encaixaven millor amb els instruments de l’època.

Van ser, per tant, els antics grecs qui, a partir de les proporcions matemàtiques i el seu gust estètic, van posar les bases perquè, en la música occidental, es consolidés l’ús d’escales de set notes, en considerar que eren les més equilibrades.

Segles més tard, la classificació grega de la música va ser adoptada per l’església medieval, qui també es va encarregar de posar nom a les diferents notes. En concret, el responsable va ser el monjo Guido d’Arezzo, considerat el pare de la música. Abans d’ell, de les cançons se n’apuntava tan sols la lletra i algunes indicacions rítmiques i tonals, però era difícil que algú que no les hagués sentit mai les pogués cantar i les melodies es transmetien principalment de forma oral.

Per tal de resoldre aquesta situació, i amb l’objectiu que els cantors poguessin memoritzar les melodies amb més facilitat, Guido va crear el tetragrama (quatre línies horitzontals on col·locar les notes, que més tard evolucionaria fins a convertir-se en el pentagrama) i va crear un sistema mnemotècnic perquè les notes fossin més fàcils de recordar. Per aconseguir això últim, Guido va prendre de referència un himne llatí dedicat a sant Joan Baptista, molt conegut a l’època, on cada vers començava amb una nota superior al vers anterior: “UT queant laxis / REsonare fibris / MIra gestorum / FAmuli tuorum / SOLve polluti / LAbii reatum / Sancte Ioannes” (“Perquè els teus servents puguin exaltar a ple pulmó les meravelles dels teus miracles, perdona la manca de llavis impurs, Sant Joan”.).

Anys més tard, l’UT es va convertir en DO (més fàcil de vocalitzar) i l’S en SI (inicials de “Sancte Ioannes”).

Estudis moderns han demostrat que, com Guido semblava intuir, la memòria a curt termini és força limitada. El 1956, el psicòleg George Miller va descriure en un article com la gent podia recordar llistes de forma gairebé perfecta quan tenien cinc elements o menys, però que la precisió disminuïa de forma dràstica quan es passava de nou. Alhora, també va descobrir que la gent podia recordar una seqüència de fins a set tons, però no gaire més: aquest límit en la memòria a curt termini es va batejar com “el màgic número set”.

Així, guiant-se només pel sentit comú i els experiments de l’època, els matemàtics grecs i Guido d’Arezzo van ajudar a construir un sistema musical amb el nombre de notes que, casualment, va resultar ser l’òptim per facilitar-ne la memorització. Qui hauria pogut endevinar que un matemàtic de l’antiga Grècia, un monjo medieval i un psicòleg modern serien els encarregats de consolidar les bases de la música occidental?

PD. Cinquè dels set textos inspirats en el número set. Espero que estigueu gaudint de la sèrie!