Els mestres i mestres sempre amatents a la correcció política ens donaran el goig d’anomenar els seus companys vaguistes (o fins i tot ells i elles mateixos i mateixes), la vagància?

Ben retrobats tots, que diria el cabdill. Segueixo sempre amb interès l’àmbit de l’ensenyament perquè és un dels més actius quant a innovació lingüística; més que el juvenil, per exemple, molt vistós però amb poc arrelament. Només cal que penseu en els termes argòtics que s’estilaven quan éreu postadolescents i comprovar quants n’han sobreviscut. La funció de model de llenguatge que juga la institució acadèmica té molt a veure amb el fet que és a prop del poder, és clar. No ens enganyem. Si termes fa 30 anys desconeguts com professorat o alumnat –per més que fossin al diccionari– s’han escampat tant és perquè al poder li ha convingut. Però en fi, aquesta no és la qüestió. M’he fixat, en canvi, que l’equivalent pel que fa a docents no funciona tan bé: docència es fa anar poc en el sentit de ‘conjunt de docents’ (accepció que el diccionari no consigna, alerta) perquè el significat primigeni (‘1. Acció d’ensenyar. 2. Activitat de les persones que es dediquen a l’ensenyament’) és massa poderós. Ara que tampoc ho descarto, eh, perquè si d’una cosa ha donat prova el sector en els últims anys és de tenir més aviat poca consideració (o coneixement) del llenguatge. A l’altra banda de la tarima, es constata el reviscolament del terme infants (cohabitant, això sí, amb infància, tal com confirma la tristament cèlebre Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). Fins no fa gaire, infants arrossegava la llufa de barretinaire, de mot de Patufet, per això hi havia una superabundància de nens i nenes i tots els geosinònims. Tant de bo aquest reviscolament s’encomani a un dels mots, aquest sí, genuïnament col·lectiu de què disposem, canalla (i els equivalents quitxalla, mainada, etc.) Ni que fos per combatre aquesta pesta de la proliferació de petit/a per referir-se al mateix, d’influència clarament castellana (encara que el diccionari en recull una accepció que vagament ho podria justificar). És evident, doncs, que en el sector el moviment tectònic més potent continua essent la florida de termes col·lectius. I això m’ha fet venir un dubte. Tenint en compte l’ambient de protesta generalitzada i el recurs gens infreqüent a la vaga, està previst evitar la discriminació per raó de gènere també en aquestes avinenteses? Els mestres i mestres sempre amatents a la correcció política ens donaran el goig d’anomenar els seus companys vaguistes (o fins i tot ells i elles mateixos i mateixes), la vagància? “La vagància torna a desafiar les mesures del Departament” seria un titular extraordinari. En aquest cas segur que tindrien tot el meu suport.

Els mestres i mestres sempre amatents a la correcció política ens donaran el goig d’anomenar els seus companys vaguistes (o fins i tot ells i elles mateixos i mateixes), la vagància?

Docència i vagància