Per què a la majoria de pares i mares els resulta més fàcil deixar sortir de nit als nois que a les noies? Per què la pressió dels cànons estètics és més forta sobre les unes que sobre els altres?

El calendari ha marcat un altre 25 de novembre, Dia Internacional contra les Violències Masclistes. La violència sobre les dones no té fi! Contra el pronòstic que ens havíem fet moltes dones nascudes durant el franquisme, avesades a obrir-nos pas en una societat carpetovetònica i bregades en la lluita per l’equitat, sembla que ens trobem en ple retrocés masclista i patriarcal. Fa just quatre dies vaig escoltar de noies joves, gairebé adolescents, paraules que mostren aquest retrocés i que ens haurien de posar en alerta màxima. Diuen, per exemple, no sentir-se lliures ni tan sols per triar la roba que es posen; expliquen que amb una roba massa atrevida solen sentir mirades lascives sobre el seu cos; reben mirades desagradables i no desitjades el dia que l’escot és més generós o que la faldilla deixa veure uns centímetres més de cuixa. Se senten jutjades i que són cos objecte de desig i luxúria i no cos de companya de viatge al costat dels seus companys nois. També asseguren que sovint són elles mateixes que es limiten la llibertat, sigui pel desig de complaure pares i mares o pressionades pels cànons estètics i per severes normes morals. Per què a la majoria de pares i mares els resulta més fàcil deixar sortir de nit als nois que a les noies? Per què la pressió dels cànons estètics és més forta sobre les unes que sobre els altres? La moral més estricta o els cànons més exigents solen ser imposicions d’un pensament hegemònic, patriarcal, masclista i consumista. Martha C. Nussbaum, a Ciudadelas de la soberbia (Paidós, 2022), diu que “hay veces que la dominación masculina de las mujeres las lleva a aceptar una dócil sumisión”. Massa cert per pensar que el camí cap a la igualtat de gèneres s’ha acabat o que està en estadi engrescador. Si una dona ha de renunciar a la pròpia autonomia, a la pròpia subjectivitat, per entrar en cànons establerts per no ser agredida o mal vista, vol dir que no anem bé. Tot ésser humà és –i aquest és hauria d’anunciar una realitat, no una aspiració– un ens de lliure capacitat electiva, cosa que vol dir que ha de poder prendre decisions sobre allò que afecta la seva vida, sense que cap decisió sigui imposada, ni violentament ni subtilment. Les institucions educatives, família, escola, mitjans, xarxes o altres, han de vetllar perquè infants i adolescents puguin aprendre a ser allò que lliurement desitgin ser i no allò que volem que arribin a ser.

Per què a la majoria de pares i mares els resulta més fàcil deixar sortir de nit als nois que a les noies? Per què la pressió dels cànons estètics és més forta sobre les unes que sobre els altres?

Dòcil submissió