Resulta xocant que es produeixi aquesta situació de presència minoritzada de dones al capdavant dels fogons dels restaurants, quan elles han governat mil·lenàriament a la majoria de societats els fogons de les llars

En un exercici de radicalitat de pensament, l’escriptora i feminista francesa Simone de Beauvoir deia: “No es neix dona: s’arriba a ser-ho”. Hi ha oficis i professions en els quals les dones encara són minoria. En el món professional en què em moc, el de la cuina, per fixar-nos en un de proper, costa déu i ajut trobar dones que hi destaquin. Xef és un mot que es declina en masculí. El nombre de cuineres que gaudeixen d’estrelles Michelin –estrella és un nom femení– es poden comptar amb els dits d’una mà. A escala mundial, sobre un total de prop de 2.800 restaurants amb estrella, no arriba a un 5% aquells dirigits per cuineres. A la famosa llista dels 50 millors restaurants del món (World’s 50 Best) només n’hi ha dos. Hi ha dones, per descomptat, grans cuineres, però, mal que ens pesi, és un sector –un més– on els homes hi són majoria. De qui és culpa? Quan preguntem a les mateixes cuineres del perquè d’aquesta anomalia, les respostes que solen oferir són d’índole diversa però sovint abunden en la idea de la difícil conciliació entre una feina que requereix una àmplia dedicació de temps (treball de vespres i, sovint, de caps de setmana i dies festius) i la maternitat i la vida familiar. Una dificultat que es podria replicar, és clar, a d’altres sectors laborals i professionals. Un obstacle que, sobre el paper, semblaria d’una altra època, però que a l’hora de la veritat segueix pesant com una llosa. Carme Ruscalleda, la cuinera amb més estrelles del món, afirma que “les dones tenim la mateixa capacitat que els mascles (...), ens ho hem de creure”. La cuinera parisenca Adeline Grattard, per la seva banda, en una jornada sobre la violència a les cuines, posava el dit a la nafra destapant un problema de prejudicis profundament ancorats quan deia que “ser dona a la cuina no és gens fàcil: una dona sempre ha de demostrar el doble de coses que un home“ i afegia que una dona sempre ha de demostrar que “ho sap fer com un home”. Estereotips, aquests també, que podríem extrapolar, malauradament, a tants altres camps professionals. La realitat, però, permet visions des de molts prismes. D’entrada, resulta xocant que es produeixi aquesta situació de presència minoritzada de dones al capdavant dels fogons dels restaurants, quan elles han governat mil·lenàriament, a la majoria de societats, els fogons de les llars. De l’altra, un fet contemporani és la nombrosa presència femenina a les escoles de cuina i d’hostaleria. Com és, doncs, que tan poques arribin a manar a les cuines? I que menys encara assoleixin prestigi i reconeixement? On és la baula perduda? En aquest sentit hi ha qui sosté que el fet que hi hagi tants més homes cuiners famosos que dones és perquè els mitjans de comunicació posen els focus en ells, perquè el món de la fama i el poder són masculins. Potser no falti certa raó. Potser els anomenats prescriptors hi tinguin alguna cosa a fer. Certament, el tema és complex i els canvis han de venir de les persones. Dels homes que han d’arraconar prejudicis rancis i de les dones que han de decidir el seu propi esdevenir. Esperem que aquest 8 de març hagi servit per sacsejar consciències i obrir camins d’un futur igualitari.

Resulta xocant que es produeixi aquesta situació de presència minoritzada de dones al capdavant dels fogons dels restaurants, quan elles han governat mil·lenàriament a la majoria de societats els fogons de les llars

D’oficis i dones