La societat ens reclama ser líquids, estar a punt per acceptar els canvis, per entendre que ens diuen mentides i que no passa res i per variar la sintonia quan toqui, siguis on siguis, i estiguis com estiguis

És molt preocupant l’augment del consum d’antidepressius. L’any 2023, a Catalunya, se’n van receptar un 169% més que l’any 2020, però és que entre els joves de menys de 15 anys l’augment va ser de més d’un 250% i amb una prevalença molt superior entre les noies que els nois. La solució que donem com a societat és receptar pastilles, que se les prenguin, sobretot, però no canviem res, no ens qüestionem res. Estem parlant de nois i noies, en alguns casos nens i nenes, que els angoixa la vida que tenen o potser la que s’imaginen que els espera, que no tenen il·lusions, que se senten exclosos o aïllats dels entorns que se suposa que els toca tenir. Per mi això és el gran fracàs que actualment tenim com a societat. Les normes relacionals canvien i tot al que podrien agafar-se se’ls “esmicola com el sucre del tallat” que dirien Els Pets. Aquests dies penso molt en el concepte de la modernitat líquida que tan bé explicava el filòsof Zygmunt Bauman el 2017. Ell deia que vivíem uns temps en què les realitats sòlides dels nostres avantpassats, com era la feina, la casa o el matrimoni, ja no existien i que vivíem en un món més precari, provisional, afamat de novetats i esgotador. Vuit anys després aquest concepte continua igual de vigent o potser més i tot. Fins fa poc, la veritat era rendible, tal com explica l’exdirector d’El Mundo David Jiménez, però ara vivim en un entorn en què les mentides surten més a compte perquè la certesa ja no està de moda. La realitat és líquida. I en aquest context, als joves però també als no tan joves se’ns demana que siguem flexibles per assumir el que pugui arribar tant en l’àmbit laboral com personal, però resulta que ser flexible també vol dir no comprometre’s amb res per sempre, haver de canviar els pensaments quan convingui o posar el focus en aspectes molt temporals i anecdòtics. Vivim immersos en una forta ambigüitat moral i això genera incertesa i angoixa. Us sona la història d’un banc que va canviar la seva seu perquè no li va agradar el que vam fer els catalans justament el 2017 però que ara torna perquè podríem ser la solució als seus mals majors? Quina solidesa i credibilitat hi ha darrere de les seves decisions i afirmacions? O aquestes votacions al Congrés de les quals ningú es fa responsable però que deixen malparats pensionistes i usuaris del transport públic, entre d’altres, malgrat que tant uns com altres ho defensaven als seus programes electorals? Doncs això, que la societat ens reclama ser líquids, és a dir, estar a punt per acceptar els canvis, per entendre que ens diuen mentides i que no passa res i per variar la sintonia quan toqui, siguis on siguis, i estiguis com estiguis. Als que ja no som tan joves això ens agafa una mica de tornada i podem arribar a intuir que darrere de tant líquid, com a mínim, hi ha interessos. Però als joves que tenen la maduresa en construcció, quin flotador els donem? Una recepta i una pastilla miraculosa? Potser sí que ajudarà, però em sembla que calen més coses i tots hi tenim coses a fer. Posem-nos a educar en la recerca de la veritat, en el valor del compromís, i fomentem l’esperit crític que potser així els oferirem unes bases més sòlides que els serveixin de salvavides enmig de tanta aigua.

La societat ens reclama ser líquids, estar a punt per acceptar els canvis, per entendre que ens diuen mentides i que no passa res i per variar la sintonia quan toqui, siguis on siguis, i estiguis com estiguis

Donde dije digo… dic prou