Tots voldríem allargar la nostra vida però, sobretot, volem que no se'ns faci massa llarga

Cada vegada que veiem una foto d’unes iaiones passejant juntes, una amiga o altra envia la foto al xat que compartim. Vam viure juntes durant l’etapa universitària i de vegades fabulem amb acabar la vida juntes, compartint casa o residència, jugant a jocs de taula i fent una truita de patates gegant. És la manera eufemística de dir-nos que hi serem sempre, suposo. Però també és un desig real de voler una vellesa agradable, que no esclavitzi els fills i que tampoc no sigui solitària. Catalunya viu en un procés d’envelliment accelerat. Avui pràcticament el 20% de la població té més de 65 anys i, en comarques com el Ripollès, un de cada quatre habitants té aquesta edat. Gràcies a l’allargament de l’esperança de vida, les projeccions indiquen que el 2050 un de cada tres catalans estarà en el terç final de la seva vida. I si mirem encara més enllà, el 2070 un de cada deu catalans tindrà més de 80 anys, potser jo mateixa, si arribés als 90. El sobreenvelliment té la gràcia d’allargar la joventut fins als 40 anys, però també obliga a repensar-ho tot, des de l’edat de jubilació fins als models familiars i de cures. Veient com rutlla el món, la soledat es divisa com una de les grans pandèmies del futur. Un 3,5% de ciutadans de l’Estat requeriria ajuda per viure, sobretot per complicacions de l’edat. Però sabem que aquesta ajuda és deficitària: aquesta setmana llegíem que, des que fa 18 anys es va aprovar la llei de la dependència, 103.000 catalans han mort sense rebre cap suport. La cura (i el cost) recau exclusivament en la família o en qui deleguin la feina, cuidadores (la majoria immigrants) o residències. No cal dir que el 90% són dones, amb l’impacte que això té en les seves vides personals, laborals i en la salut. Igual com detestem mirar la mort i esquivem parlar-ne, també intentem no pensar en l’envelliment dels que estimem perquè és incòmode, no planificable i, a més, inevitable –ja ens ho trobarem–. És un tabú social que cal trencar per buscar-hi alternatives: no podem arraconar les persones improductives quan ja han acabat de ser rendibles per al sistema com a jubilats actius. Des de la recerca s’estan investigant nous models de salut, com la “cura en xarxa”, que vol generar espais de benestar més enllà dels hospitals i de la medicina. Això també tindria un impacte clau en la qualitat de l’envelliment i fins i tot en la prevenció de simptomatologies, i alleugeriria la càrrega a família i sanitaris. Tots voldríem allargar la nostra vida però, sobretot, el que volem és que no se’ns faci massa llarga.

Tots voldríem allargar la nostra vida però, sobretot, volem que no se'ns faci massa llarga

Dones d’una edat estupenda