El president i el seu govern han aprofitat la gestió de la pandèmia per fer activisme populista i obviar qualsevol responsabilitat

Fa pocs dies, concretament el dia 14 de maig, va ser el segon aniversari des que va ser elegit Quim Torra com a president de la Generalitat, ungit per Carles Puigdemont, fugit de la justícia a Bèlgica, que no exiliat. La veritat que aquest aniversari ha passat força desapercebut i molt probablement ni el mateix Quim Torra creia que hi arribaria. Tot ho feia pensar quan el passat mes de gener va donar per acabada la coalició entre Junts per Catalunya i ERC, després de l’enèsima trompada entre ells, i va anunciar que un cop aprovat el pressupost de la Generalitat convocaria noves eleccions. El balanç d’aquests dos anys és ben pobre i Quim Torra passarà –i mireu que li havien posat difícil els seus predecessors– com el pitjor president de la Generalitat i probablement serà recordat com el president que va penjar una pancarta. Però la tempesta en forma de coronavirus va arribar i tot se n’anà en orris. La convocatòria d’eleccions va passar òbviament a segon pla i no ens vol dir quan seran les eleccions –per què no al juliol, juntament amb Euskadi i Galícia?– tot i l’espasa de Dàmocles que té a sobre en forma de confirmació de la sentència d’inhabilitació per part del Tribunal Suprem, per la negativa a retirar la ja famosa pancarta. Un greuge més al sarró. Un nom més al ja llarg martirologi català. Al contrari, sembla ser que, com a bon activista que és, en aquests dos mesos passats s’hi troba d’allò més bé. Ell i el seu govern han aprofitat la gestió de la pandèmia per fer el que millor fan: activisme populista, sobreactuació i obviar qualsevol responsabilitat, fins i tot en allò que tenen la competència exclusiva, com són les residències de la gent més gran, on hi ha hagut una autèntica debacle humanitària. Ho podríem resumir en aquella màxima ja sabuda que la culpa de tot la té Espanya, que com tots sabem ho fa tot, tot malament. D’entrada, val a dir que cap, cap govern de cap país estava preparat per a una situació tan greu com la que hem viscut i encara vivim i aquesta pandèmia ha assenyalat, això sí, en uns països més que altres, els dèficits i mancances del sistema sanitari, que tot i això ha respost en tot l’estat de manera admirable, gràcies els seus grans professionals a qui hem d’estar eternament agraïts. El cinisme d’Artur Mas declarant fa pocs dies, des del seu lloc de confinament, que els sanitaris estan mal pagats, quan va ser ell quan era president qui va dur a terme les retallades més importants, és de campionat. En aquests darrers dos mesos hem hagut d’assistir a momentums, com diria el mateix Quim Torra, realment esperpèntics. Especialment quan des del govern de la Generalitat s’elaboraven diversos plans i propostes quan ja s’havia declarat l’estat d’alarma i no tenien les competències o en múltiples declaracions de diversos consellers, entre els quals han destacat el conseller d’Interior, Miquel Buch, i la consellera portaveu Meritxell Budó. A aquests dos no els ve d’un pam i han deixat anar unes quantes perles que no m’estic d’esmentar: el conseller Buch ens va fer sentir vergonya aliena quan en va fer un casus belli els 1.714 milers de mascaretes trameses en un primer moment pel Ministeri de Sanitat, comparant-lo amb una altra data, 1939, demostrant un profund desconeixement de la història, ja que la Guerra Civil no va ser d’Espanya contra Catalunya. Millor dit, ho sap perfectament, però tot serveix per la causa. Conseller Buch: el sou de conseller inclou fer molts papers, com ens ho demostren sovint les portaveus dels governs central i de la Generalitat, però el que no inclou és fer el ridícul com va fer vostè. Aquests darrers dies ens ha comunicat que el seu departament està estudiant una fórmula per garantir el dret de manifestació en forma de manifestants estàtics i amb la separació necessària. Important i més en aquest moment, clar que sí, garantir aquest dret, i tots els altres, sobretot el dret a la salut. L’ANC també ja ha posat fil a l’agulla per al proper 11-S i estem expectants amb la proposta de la nova performance i sobretot pel disseny i color de la samarreta d’enguany. De les declaracions de la consellera Budó en podríem fer una enciclopèdia, per això és la portaveu del govern, però no li ha importat dir una cosa i la contrària en pocs dies de diferència, des que calia haver decretat el confinament 15 dies abans, quan eren tots a Perpinyà, fins a demanar un desconfinament més ràpid; però la palma se la va endur ella quan va declarar que “en una Catalunya independent, no hi hauria hagut ni tants morts ni tants infectats”. Declaració miserable que feia competència a la de Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, per incompareixença de contrincant, que va dir “Una Catalunya independent hauria salvat milers de vides. Espanya és atur i mort; Catalunya, vida i futur”. Es comenten soles. Però el gran momentum, el delírium tremens, gairebé va arribar el dia que el govern central va esmentar les províncies. Vatua l’olla, les províiiiiiincies. Em va recordar a la paròdia de la monja Forcades, enlairada al cim en l’anterior crisi econòmica, quan en el programa Polònia cridava desbocada “les farmacèeeeutiques”. Aquesta crisi també ha generat nous herois com Oriol Mitjà, que sembla que tenia assegurat un bon lloc a les llistes de JxCat però últimament l’han baixat del pedestal. Doncs bé, ja m’imagino el president Torra en els seus somnis, perseguit per Javier de Burgos per la Casa dels Canonges –residència oficial dels presidents de la Generalitat, Sra. Ayuso–. Malson aquest fins que els dos governs es van posar d’acord a fer el desconfinament per regions sanitàries, que com és notori tothom sap on comencen i on acaben. Oi que sí? De fet, però, les províncies els serveixen per allò que els convé: per exemple, les eleccions al Parlament de Catalunya. Les pròximes eleccions com en totes les anteriors elegirem diputats i diputades per a les quatre províncies i no he sentit ningú de Junts, abans CiU, ni ERC qüestionar aquesta elecció. De fet, no tan sols la qüestionen sinó que els va d’allò més bé. Gràcies a la sobrerepresentació de Lleida i Girona tenen la majoria en el Parlament, havent-se donat la paradoxa, l’any 1999 crec recordar, que tenint més vots la candidatura encapçalada per Pasqual Maragall, va obtenir més diputats CiU. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia i és únicament per aquest motiu. No els interessa. Un altre lloc on tiren coces per presidir-les són les diputacions provincials. En fi, coherència pura i dura. Podríem continuar amb més exemples, però no vull abusar de l’atenció del lector ni de l’espai que tan amablement em cedeix el periòdic. Continuarem un altre dia. Mentrestant, amigues i amics lectors, cuideu-vos molt i que tinguem tots un bon estiu.

El president i el seu govern han aprofitat la gestió de la pandèmia per fer activisme populista i obviar qualsevol responsabilitat

Dos anys de govern Torra