Dos nanos de Manlleu
Les morts colpeixen. Les morts a una edat que no toca colpeixen més. I si són en circumstàncies tràgiques, encara molt més. Totes aquestes variables conflueixen en la defunció de l’Emery i l’Emmet, dos nanos bessons d’11 anys que la setmana passada es van ofegar al riu Ter a Manlleu. L’endemà de la tragèdia familiars, amics, coneguts i desconeguts es van congregar a la plaça Fra Bernadí per retre’ls un sentit minut de silenci. Reconforta. Quan van mal dades som capaços d’acompanyar-nos. L’adversitat és una excel·lent màquina de retratar. I és que el món, encara que sembli que tot és un desastre, està ple de gent decent. D’humans amb humanitat.
Això és important recordar-ho i recordar-nos-ho precisament ara que triomfen els discursos que divideixen. Els d’aquí i els de fora; els blancs i els negres, els bons i els dolents, nosaltres i ells. I ells en el fons és un eufemisme. Un comodí per referir-se, sense dir-ho, a la baula feble de totes les disjuntives: els de fora, els negres i els dolents. O el que és el mateix: els immigrants. Durant anys en comptes de fer polítiques d’immigració s’ha fet política amb la immigració. Sembla igual, però és diferent. I el que calen són polítiques.
Perquè no té cap sentit que vivim de costat, però estiguem d’esquena. Potser és veritat que a Espanya existeix un pòsit de racisme estructural com a altres països colonitzadors. Però això no ho explica tot. L’economista Josep Oliver, citant Rafaela Dancygier (Immigration and conflict in Europe, 2010), constatava dies enrere a La Vanguardia que els conflictes emergeixen quan l’oferta de serveis públics no és l’adequada per donar resposta a les necessitats. Aquest desajust provoca malestar. I pors que sempre hi ha qui està disposat a traduir en vots. Perquè, com va dir algú –era Einstein?–, és més fàcil destruir un àtom que un prejudici.
Els prejudicis, precisament, han contribuït a esquerdar la idea de comunitat. Quan s’afebleixen els vincles, i no ens coneixem, és més fàcil que germini la desconfiança. Ara bé, quan passa una desgràcia descobrim que aquells bessons eren els mateixos bessons que cada tarda jugaven a futbol a la pista del Puig-Agut i que anaven a la mateixa escola que els nostres fills. Per això, més enllà de discursos, calen estratègies per trobar-nos. A Manlleu, ciutat heterogènia que històricament ha estat terra de pas, sempre hi ha hagut una segregació urbana de la immigració. Amb la febre del tèxtil, a la segona meitat del segle XX la població va créixer de manera ràpida per l’arribada massiva de treballadors andalusos. Els desapareguts pisos de Can Garcia, un imponent rusc de formigó al cor de l’Erm, així ho testimoniaven. El Baix Vila i l’Erm eren dos mons. Aquesta distància simbòlica entre els dos Manlleus la va descriure l’escriptor Jordi Puntí a Els castellans (L’Avenç), un títol provocador que, amb uns altres protagonistes, avui continua esdevenint un mirall dels nostres prejudicis. Per trencar-los es poden pronunciar discursos, fer arengues o presentar mocions, però el que toca és arremangar-se, més, i posar calés on toca: a l’escola, a la cultura popular i a l’esport. Aquestes són les palanques d’integració més ràpides i transformadores, perquè, ja avui, són punt de trobada. És una inversió amb retorn immediat. L’escola, la cultura popular i l’esport –i més que l’esport el futbol, perquè té menys barreres d’accés– són instruments que formen persones sense distinció de colors. Per això mestres, famílies, veïns i amics de totes les procedències compartien el mateix silenci i el mateix dolor. És l’única conclusió positiva d’una desgràcia: constatar que la comunitat encara existeix i que la trampa del nosaltres-ells no cola. Un poble no és només un lloc on vivim, sinó també on ens coneixem, on ens cuidem i on ningú no hauria de ser invisible. Ni dos nanos anònims que diem que eren ghanesos, però que en realitat eren de Manlleu. Com nosaltres.