“A quina hora faig la reserva?”, em pregunten des de l’altre costat del telèfon. Llavors m’afloren els dubtes i els neguits i, abans de respondre, canvio la meva resposta: “A... les nou i mitja”, acabo dient amb un profund sentiment de traïció

M’acaben d’inscriure a l’Estirada de llengua que organitza la colla dels Blancs per la festa major de Granollers. En el concurs lingüístic quatre equips s’enfrontaran per resoldre proves de llengua catalana: definir i lletrejar paraules, completar frases fetes, identificar paraules parany o resoldre dubtes lingüístics. És el primer any que la colla dels Llenguts han apostat per una proposta lúdica que ajudi a promoure la llengua amb la col·laboració d’Òmnium Cultural. I motius no els falten... A mitjans d’aquest curs passat, les secretaries del centre van penjar a la sala de professores un cartell per encendre les alarmes de les docents de llengües. El cartell ens apel·lava directament amb el missatge: “Afanyeu-vos! Aquests són els nivells de C1 de català que hem d’expedir des de les secretaries dels centres.” I a continuació hi havien copiat el cos d’un missatge que havien rebut d’una exalumna que sol·licitava el títol per acreditar el nivell de català. Deia així (i cito textualment): “En el treball me’l demana el C1, però he de fer el passo que me’n diu sinó no me’l poden fer el C1. És la primera vegada que em passa que sinó lo li ensenyo el justificant C1 no me agafen per treballar.” Després de llegir el cartell no sabia si riure o plorar. Fullejant el llibre d’en Víctor Pàmies i Jordi Palou, Els 100 refranys més populars, abans del concurs d’aquest dissabte, descobreixo algunes expressions catalanes que han caigut en desús perquè no he sentit mai i que em fan certa gràcia, com ara “qui vulgui peix, que es mulli el cul” o “tira més un pèl de figa que una maroma de barco”. Llibres com aquest haurien d’ajudar a preservar la salut del català o depurar la nostra llengua de castellanismes. Segurament, Víctor, si hagués tingut el plaer de conèixer-te, m’hauries corregit una antiga columna en aquest diari titulada “Pals a les rodes”, per l’expressió més correcta de “bastons a les rodes” (ara ja no cometo el mateix error, t’ho ben asseguro!). Després d’uns quants refranys, tanco el llibre per trucar al restaurant on soparem en acabat el concurs. “A quina hora faig la reserva?”, em pregunten des de l’altre costat del telèfon. Llavors m’afloren els dubtes i els neguits i, abans de respondre, canvio la meva resposta: “A... les nou i mitja”, acabo dient amb un profund sentiment de traïció.

“A quina hora faig la reserva?”, em pregunten des de l’altre costat del telèfon. Llavors m’afloren els dubtes i els neguits i, abans de respondre, canvio la meva resposta: “A... les nou i mitja”, acabo dient amb un profund sentiment de traïció

Dos quarts de deu