Ens passem la infància corrent per fer-nos grans, escolant que ens diguin: "Sembles una nena petita"

L’heroi d’un bon nombre de les meves alumnes és el cotxe animat que protagonitza la saga infantil de Cars: Raig MacQueen. Ho he descobert aquests dies durant les exposicions que han fet per respondre a la pregunta: qui soc jo? I no he pogut dissimular un (discret) somriure quan aquella alumna de 12 anys, que vesteix com una adolescent, parla com una adolescent i es relaciona com una adolescent, anuncia amb un entusiasme encara menys dissimulat que en breu s’estrenarà la nova pel·lícula de cotxes que decora la seva habitació. Ves per on, que les meves adolescents no només segueixen veient dibuixos animats, sinó que repeteixen incansablement les frases del famós Chevrolet vermell. Així que quan les alumnes aprofiten aquesta presentació per compartir que encara dormen amb el seu peluix preferit, la notícia ja no em cau entre cap i coll. Ans al contrari. Mentre m’ensenyen aquell ninot brut i ple de pedaços que dorm amb elles cada nit, me les imagino intentant agafar el son amb el TikTok a un costat i el doudou (com anomenen a França a un peluix) a l’altre. Com de la nit al dia, no? Però què esperem si amb 12 anys només, just quan es dona el tret de sortida a l’inici d’aquest trànsit cap al món adult, encara amb un cos de nena i deixant enrere els esbarjos de polis i lladres, els obrim la porta d’un institut amb alumnes de 16, 18 i 20 i escaig anys? Què ens pensàvem els centres educatius: que digievolucionarien en adolescents d’un dia per l’altre? Que abandonarien tota una infància com quan abandonen el xumet la nit de Reis? Toutes les grandes personnes ont d’abord été des enfants, mais peu d’entre elles s’en souviennent [totes les persones grans han començat essent nens, però n’hi ha poques que se’n recordin]. Antoine de Saînt-Exupéry comença amb aquesta dedicatòria el seu Petit Príncep. I ara, llegint per primera vegada el llibre en un tren direcció a París, li dono tota la raó des de la primera pàgina. Ens passem la infància corrent per fer-nos grans, escoltant als adults dient-nos allò de “sembles una nena petita” mentre assenyalen amb desdeny el nostre comportament infantil. I només quan som grans, grans de debò, mirem enrere amb anhel per tornar a ser nenes, per tornar en aquell món on algunes encara somien en córrer la Copa Pistó de la mà del seu doudou.

Ens passem la infància corrent per fer-nos grans, escolant que ens diguin: "Sembles una nena petita"

‘Doudou’