Tant la pràctica d’esports de muntanya com l’organització d’activitats d’aquesta naturalesa poden donar lloc a diferents tipus de responsabilitat

A 3/4 de 2 del migdia del 14 de juliol de 1865, una expedició promoguda pel dibuixant i gravador anglès Edward Whymper trepitjava l’últim cim emblemàtic dels Alps que es resistia a la conquesta humana. L’anhelada primera ascensió a la piràmide perfecta, denominada Matterhorn pels helvètics i Cervino pels transalpins, constituiria el preludi de la tragèdia més famosa de la història de l’alpinisme, provocant tanta consternació que fins i tot la totpoderosa reina Victòria es plantejà prohibir-ne la pràctica. Durant el penós descens, d’una dificultat enorme agreujada per la precarietat dels materials que s’empraren, l’inexpert Robert Hadow relliscà i es va emportar al buit els seus companys de cordada Lord Francis Douglas, el reverend Charles Hudson i el guia francès Michel Croz. Atesa la necessitat d’esclarir el succés, el jutjat d’instrucció del districte de Visp, al cantó suís del Valais, tingué el dubtós honor de ser el primer òrgan judicial a dirimir la possible responsabilitat penal derivada d’un accident de muntanya. Després de prendre declaració als tres supervivents (Whymper i els guies suïssos Peter Taugwalder pare i fill), l’instructor resolgué arxivar la causa adduint que els fets ocorreguts no eren constitutius de delicte, i que la desgràcia fou conseqüència de la imperícia de Hudow. No obstant això, romandrà a perpetuïtat el dubte de si, per salvar la pell, Taugwalder pare tallà la corda que l’unia amb Lord Francis Douglas i la resta de finats; o de si la corda, senzillament, es trencà per l’estrebada. Més enllà de l’apunt històric, cal subratllar que en la nostra jurisprudència són quasi inexistents les sentències condemnatòries per delictes d’homicidi o lesions imprudents succeïts durant la pràctica d’esports de muntanya. La gran majoria d’actuacions que s’incoen per la via criminal acostumen a sobreseure’s en la fase instructora, ja que requereixen que concorri una imprudència de caràcter greu, que és aquella en què l’autor infringeix les normes més bàsiques i elementals de previsió, diligència i seguretat. Així doncs, si no és que l’organitzador o el líder de l’activitat comet una negligència descomunal, circumstància molt improbable donada la conscienciació que existeix dins el sector, les legítimes pretensions de la víctima s’hauran de fer valer davant la jurisdicció civil, on només caldrà constatar que s’ha produït una imprudència lleu o, fins i tot, lleugeríssima. Ara bé, és necessari recordar l’existència de dues figures delictives addicionals que també poden donar-se en aquesta concreta parcel·la: d’una banda, l’omissió del deure de socórrer persones desemparades, quan el necessitat d’auxili es troba en un terreny abrupte i de difícil accés; i d’altra banda, l’intrusisme professional, que mereix un comentari a part. En aquest sentit, la sentència 159/2015, de l’Audiència Provincial d’Osca, confirma la condemna a un guia que fou contractat per conduir una clienta al cim del Balaitús malgrat no tenir la qualificació suficient. Per encapçalar aquesta activitat es requeria ser tècnic esportiu superior en alta muntanya, però el condemnat només posseïa el títol de tècnic esportiu en mitja muntanya. Per tant, qui sigui contractat com a guia, i lideri sobre el terreny sense disposar de la titulació necessària, estarà cometent un delicte. Respecte de la possible responsabilitat patrimonial de les administracions (municipals, autonòmiques i demés entitats públiques implicades), i d’acord amb l’article 106.2 de la Constitució, els particulars tindran dret a ser indemnitzats per qualsevol lesió patida a conseqüència del funcionament, normal o anormal, dels serveis públics. Es tracta d’una responsabilitat directa i objectiva, de manera que no serà necessari que el perjudicat identifiqui el concret autor ni la concreta negligència comesa, sinó que tan sols haurà d’acreditar que la lesió soferta deriva de la prestació d’un servei públic. Ara bé, aquesta responsabilitat tampoc és absoluta, perquè llavors l’administració esdevindria una asseguradora universal. Per tant, existeixen determinats límits: el dany haurà de ser real, efectiu, individualitzable i susceptible de valoració econòmica; no es podrà deure a força major; haurà d’haver estat previsible i evitable, i l’accidentat no haurà de tenir l’obligació legal de suportar-lo. Així doncs, i amb caràcter majoritari, la responsabilitat patrimonial de l’administració es produirà en dos supòsits: en primer lloc, quan el sinistre ocorri en una instal·lació de titularitat pública, bé sigui perquè hi ha hagut deficiències en el seu manteniment o equipament, bé sigui per la negligència en l’elecció i la vigilància del personal (propi o subcontractat) que dirigeix les activitats. Dins d’aquest àmbit, els casos més il·lustratius seran els rocòdroms i les vies ferrades. En segon lloc, quan el sinistre es produeixi en un espai natural de gestió pública (parcs nacionals, parcs naturals i anàlegs), en el si d’una activitat practicada en senders, rutes o vies que no s’han senyalitzat de forma adequada, o que no adverteixen, amb la suficient precisió, dels perills propis de l’indret, com l’existència de penya-segats, esquerdes, cornises, plaques de gel, allaus o caiguda de pedres. Per últim, cal fer referència a les infraccions administratives més comunes en què poden incórrer els practicants d’esports de muntanya. En aquest punt, és imprescindible recordar que per dur a terme determinades activitats en paratges compresos dins del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), serà indispensable obtenir una autorització administrativa prèvia. Són els supòsits de la pràctica de l’escalada fora de les àrees habilitades i dels períodes delimitats, del bany o l’acampada en zones no permeses, o de l’accés i la circulació mitjançant vehicles a motor per pistes i camins que estiguin vedats per l’autoritat competent. Extramurs d’aquests espais dotats d’una protecció especial, convindrà parar atenció a aspectes com la pernoctació en furgoneta, autocaravana o tenda de campanya, essent necessari comprovar, en primer lloc, si existeix una ordenança municipal que la prohibeixi o la cenyeixi a una àrea determinada i, en segon lloc, sol·licitar el permís corresponent al propietari del terreny afectat. També caldrà anar en compte a l’hora d’aparcar el vehicle, evitant obstaculitzar vials públics, ocupar parcel·les de titularitat privada o estacionar en llocs prohibits. Incomplir aquestes previsions donarà lloc a l’obertura d’un procediment sancionador que pot acabar comportant la imposició d’una multa.

Tant la pràctica d’esports de muntanya com l’organització d’activitats d’aquesta naturalesa poden donar lloc a diferents tipus de responsabilitat

Dret i muntanya (i II)