Dret i muntanya (I)
Al llarg de les darreres dècades hem assistit a una creixent popularització dels esports de muntanya i les activitats de lleure al medi natural, que han coadjuvat al desenvolupament de zones de la nostra geografia rural assolades per la progressiva despoblació o pel dèficit d’infraestructures. La consolidació d’aquestes formes d’oci s’ha traduït no només en un palpable augment intranual de les llicències federatives, sinó que també ha cristal·litzat en la proliferació de les denominades empreses de turisme actiu o d’aventura; en l’auge de l’activitat econòmica vinculada a la restauració, l’hoteleria o el comerç, i en una major sensibilitat de la inversió pública per dotar els municipis interpel·lats d’equipaments i serveis que cobreixin la demanda originada.
Per donar resposta a l’eclosió d’aquest fenomen, l’ordenament jurídic ha adoptat un rol conciliador dels diferents interessos en joc, si bé el dret muntanyístic no gaudeix d’un corpus unitari ni d’una regulació sistematitzada. Així doncs, la normativa que ordena aquest sector es fragmenta en tres branques sinèrgiques: a) el dret mediambiental, ja que és necessari protegir la fauna i la flora dels espais naturals que acullen aquestes activitats amb vista a la seva preservació; b) el dret esportiu, que ha impulsat la professionalització dels guies de muntanya, tècnics i monitors, i que ha fixat els continguts de la seva formació reglada; i c) el dret turístic, que obliga les societats mercantils que ofereixen activitats pròpies del turisme actiu a dotar-se d’uns estàndards idonis de qualitat, diligència i seguretat.
El tradicional romanticisme que fins les acaballes del segle XX havia caracteritzat aquesta pràctica, al considerar la muntanya com un reducte salvaguardat de l’aplicació de les normes jurídiques, ha hagut de deixar pas a una nova realitat molt més complexa i antipàtica. Essent el risc l’ingredient principal que motiva les persones a practicar esports de muntanya (excursionisme, alpinisme, escalada, barranquisme, raquetes de neu i vies ferrades), és obvi que aquestes activitats no es troben exemptes de la producció d’accidents, alguns d’ells amb desenllaç fatal. Malgrat que fins fa trenta anys aquests infortunis es consideraven successos indesitjables però que entraven dins d’una certa normalitat empírica, ja que es partia de l’assumpció lliure i voluntària dels riscos propis de la muntanya, aquest paradigma va quedar obsolet a conseqüència dels successius pronunciaments jurisprudencials que atribuïen la responsabilitat de l’accident a un tercer. Amb la sentència de la Sala Primera del Tribunal Suprem de 30 d’octubre de 1992, leading case en la matèria, va quedar palès que és possible culpabilitzar algú (l’organitzador, el líder de l’activitat, l’administració pública) quan els danys ocasionats siguin producte d’una negligència o de la falta de la diligència deguda.
Més enllà de la responsabilitat penal, la responsabilitat patrimonial de les institucions públiques i les infraccions administratives, que seran objecte d’anàlisi al segon article, els supòsits més freqüents en la pràctica són aquells en què s’incorre en responsabilitat civil, tant contractual com extracontractual, i que donen lloc al rescabalament dels danys i perjudicis causats. Si es disposa d’una assegurança de responsabilitat civil davant de tercers, d’aquesta indemnització se’n farà càrrec una companyia asseguradora. En cas contrari, s’haurà de pagar mitjançant el patrimoni present i futur de la persona declarada responsable, motiu pel qual esdevé molt recomanable i oportú que, si no es té voluntat de federar-se, almenys s’opti per subscriure una pòlissa que cobreixi els riscos inherents a l’activitat que es pretén dur a terme.
Respecte dels requisits de cura i diligència que seran exigibles a l’organitzador de l’activitat o a la persona que la lideri sobre el terreny, no existeixen dubtes del seu abast quan es tracta de contextos formals on es pressuposa l’experiència i l’expertesa dels seus promotors. És el cas tant dels clubs, associacions i federacions que, sense ànim de lucre, fomenten la pràctica dels esports de muntanya com de les empreses de turisme actiu que, a canvi d’una contraprestació econòmica, ofereixen el guiatge o la realització d’activitats d’aquesta naturalesa. En ambdós supòsits els estàndards de diligència exigibles seran elevats i consistiran, bàsicament, en l’obligació de disposar de pòlisses suficients per cobrir quantioses responsabilitats civils, a contractar personal titulat amb una capacitació contrastada, a informar per escrit als participants de les condicions (durada de l’activitat, equipament necessari, nivell de dificultat, condició física i tècnica recomanada) i supervisar que aquestes es compleixin, a planificar degudament les possibles contingències (ruta, meteorologia, incidències) i a proporcionar, quan s’escaigui, un material adequat i en bon estat de conservació.
Per contra, existeixen situacions desformalitzades en què no hi ha un promotor o un tècnic pròpiament dits, atès que es realitzen sense l’empara d’una entitat o d’un professional. És el cas de les activitats organitzades entre amics, coneguts i desconeguts a través de les xarxes socials, d’aplicacions de missatgeria instantània, o de viva veu. Aquí sorgeixen dues figures de construcció doctrinal (i no pas jurisprudencial) que busquen resoldre una problemàtica en què, si bé l’exigència és menor, l’obligació d’observar una conducta diligent no desapareix ni molt menys.
La primera figura és la del guia benèvol, que és aquella persona que, de manera altruista i voluntària, s’ocupa de proposar una activitat i assumeix el rol de lideratge sobre el terreny impartint ordres o consignes a la resta de participants, que confien en el seu savoir faire. Així doncs, qui jugui aquest paper s’arrisca a patir conseqüències jurídiques, donat que si algú pren mal per una negligència o a una omissió culposa del guia benèvol, aquest haurà de respondre pels danys causats a la víctima.
La segona figura és la del garant, que és aquella persona que, atenent a la seva edat, formació o experiència, se li pressuposa que és l’individu més capacitat del grup i que, per tant, encara que hagi rebutjat assumir les funcions de lideratge, idealment hauria d’encarregar-se de la seguretat i d’evitar que es produeixin accidents. Com es pot veure, es tracta d’una categoria polèmica ja que podria donar lloc a una injusta responsabilitat objectiva, on se’l castigaria no perquè hagi fet quelcom malament, sinó pel simple fet de ser la persona més preparada. Aquesta desproporció en l’aplicació del dret seria inadmissible, ja que les persones han de respondre pels seus actes i no pas pel que són.