Dualitat
Quan s’arriba al final d’un any, com al final d’una etapa –encara que metafòrica, perquè ja em direu què canviarà entre el 30 de desembre i el 2 de gener–, la gent es torna bel·ligerant i també tendra. D’una banda, ens envaeix una empatia fictícia que deixem veure amb La Marató de TV3, les donacions caritatives, la compra de regals per a tothom i fins i tot per a aquells que no ens cauen bé; i de l’altra, ens agafa com una mena d’impuls assassí per tenir raó en tots aquells temes que han estat importants l’any que acaba i que encara cuegen sense solució: la batalla per la llengua; les vacunes, sí, vacunes, no; el canvi climàtic, eternament posposat, i tantes i tantes coses.
La bel·ligerància ens estreny perquè tenir raó ens agrada, evidentment, però també perquè l’agenda ens marca un canvi d’etapa i ens adonem que no hem fet res de tot el que vam prometre que faríem i que ho tenim tot pendent i que no hem pres cap d’aquelles decisions vitals que vam dir que no posposaríem més. Una mena de fúria, doncs, ens neix a dins i ens convertim en ferms defensors d’unes idees que tampoc no tenim clares. M’he vacunat perquè crec en la ciència, fermament, cegament, i reconec que això del passaport Covid em genera calma, em crea una certa sensació de control, però si algú em demana raons de pes per vacunar els menors o em comença a parlar de teories conspiranoiques sobre tots els mals del món que porten les vacunes em quedo així una mica sense armes argumentals. Potser és que discutir no m’agrada i penso que tampoc no serveix de gaire res. Que tenim el mateix nombre d’infectats que fa un any? Sí. Que se’n moren 1 de cada 10 amb relació a fa un any? També. Que crec que és gràcies a les vacunes? Per descomptat. Que en faré una defensa aferrissada? No, no em ve de gust, que m’agafa la part toveta de Nadal i em té una mica sense energia.
I aquesta és l’altra cara de la moneda d’aquests dies: que estem tendres, tovets, encoixinats, empàtics, supersensibles. I parlem molt, molt, molt, de salut mental i d’estimar-nos i de ser més bona gent, més bons veïns, més bons ciutadans.
Després ens agafa un estirabot de bel·ligerància i adeu empatia, però mentre ens ha durat, hem parlat amb pena i respecte del suïcidi de la Verónica Forqué i hem comprat el CD de La Marató.
No ens critico tampoc, que tots fem el que podem, –a finals d’any i sempre–, però em fa gràcia aquesta dualitat de final d’any entre l’amor incondicional i el bazuca als antivacunes.
No tenim punt mitjà i potser per això Nadal és tan necessari. Ens permet anar d’un costat a l’altre sense donar explicacions i després brindar. Salut, doncs!