Amb el tancament del Collet de Sant Agustí, el Lluçanès perd un santuari de la cuina tradicional

Em diran que no són moments per a alegries. Certament, la crisi està deixant una estela de fets negatius que esgarrifa. Hi ha persones que s’han quedat pel camí, d’altres que s’hi estan jugant la pell, moltes que s’han quedat sense feina, àvies i avis en condicions precàries i persianes que no es tornaran a apujar. Un desastre. Enmig de tot plegat, governances de pal de cec, molta almoina i poques iniciatives engrescadores. Dit això, hi ha notícies que si es consoliden com a tendència de futur són per animar. Una d’elles és l’increment exponencial que ha experimentat la compra de productes de proximitat. Pot ser que sigui, en gran part, perquè molts consumidors han fet de la necessitat virtut. Tant se val, el que compta és el fet i l’esperança que perduri. Els productors s’han espavilat –fer-ho o enfonsar-se– i molta gent ha canviat els seus hàbits de consum, per fer-ho possible. Aquest canvi pot tenir, si s’hi sumen voluntats i capacitats, i la tendència es consolida, conseqüències molt positives. La primera, òbviament, permetre al pagès, al petit productor, a l’artesà, viure dignament de la terra i de l’ofici, constatant la viabilitat econòmica de la seva activitat. La segona, pot significar una empenta i un catalitzador envers iniciatives de contingut transformador, que sovint pengen d’un fil o que tenen, econòmicament parlant, els peus de fang. Podríem assistir, en aquest sentit, a una notable consolidació de projectes que es fonamenten en els principis de l’agricultura sostenible i la sobirania alimentària. La tercera són els canvis que aquesta opció de compra d’aliments comporten a les llars. Comprar productes de circuit curt significa recuperar la idea del calendari de les quatre estacions i el cicle biològic dels aliments. Menjar cireres ara que n’és l’època, esperar que arribin els tomàquets de l’horta, les sardines de la costa i els primers formatges de primavera. Ajuda a viure de la seva feina al pagès, al pescador i al formatger, sense que hagi de plegar-se als preus dictats per la gran distribució, i, de passada, cuinem i mengem els aliments quan són més bons. Una manera de menjar, sens dubte, més raonable, gustosa i saludable. La cuina tradicional, que tants n’hi ha que reclamen i diuen defensar es basa, fi al cap, en la saviesa de portar a la cassola i posar al plat allò que de millor ens porta el paisatge a cada moment de l’any. Al Collet de Sant Agustí, dones de diferents generacions practicant una cuina honesta, amb productes i plats emblemàtics És, precisament, en referència a la cuina tradicional, que trobem l’altra cara de la crisi. Aquest diari publicava la setmana passada que el Collet de Sant Agustí ja no tornaria a obrir. La crisi del coronavirus ha accelerat una decisió que encara hauria trigat un temps a arribar. El Lluçanès perd, amb el tancament del Collet, un santuari de la cuina tradicional. Una casa de menjars de soca-rel que aplegava tots els valors que se li poden demanar. L’Angelina, l’Ester, la Margarida, les dones de dues generacions, de les tres que hi han passat. Noms de dones al capdavant, tant als fogons com al menjador, practicant una cuina honesta, amb productes de pagès i plats emblemàtics, aconseguint encunyar allò que els francesos anomenen plat signature, un plat marca de la casa com si diguéssim. Hauran endevinat que em refereixo, sens dubte, als canelons de col, les fulles de la qual eren un embolcall habitual a la cuina tradicional abans que els cuiners italians introduïssin la pasta a Catalunya a principis del segle XX i el catalans passéssim a ser els més aficionats del món a menjar canelons (més que els mateixos italians). Uns canelons que feien viatjar amb posat de pelegrí fins al Collet de Sant Agustí a bocafins de tot el país. Un plat addictiu on n’hi hagi un. El tancament suposa perdre un bocí de patrimoni culinari. Trobarem a faltar els canelons de col i l’hostalatge del somriure.

Amb el tancament del Collet de Sant Agustí, el Lluçanès perd un santuari de la cuina tradicional

Dues cares d’una crisi