Duros a quatre pessetes
Les estafes estan a l’ordre del dia. T’alerten per SMS que cliquis perquè si no se’t bloquejarà la targeta d’un banc que no sabies ni que existís, es fan passar pel teu nano per demanar-te pasta per pagar unes factures que es veu que són urgents i, la més brillant dels últims dies, el missatge d’una tal Tracy que t’escriu per explicar-te que està a punt de palmar-la i que et vol deixar l’herència. Demana el compte corrent per fer la transferència. Li vaig dir que per ser pràctics millor que faci un bizum ella, però ràpid, que el 30 de juny tancava trimestre. De moment, no ha arribat. Però ves a saber…
Qui pateix una estafa sempre té una doble penalització. Una de material, el valor del que li han xurrat, i una de moral, el sentiment de culpa per haver-se cregut l’engany. La culpa sempre hauria de ser de qui estafa i no de qui és estafat. Aquests comportaments, a vegades més a prop de la picaresca que de la delinqüència, han existit sempre. Però, ara, la tecnologia i les xarxes socials multipliquen el ventall d’opcions. Abans, els quinquis els coneixies. Ara no. No et pots fiar ni de la teva ombra, Haver de viure amb una mà vigilant la cartera és un fracàs col·lectiu.
Fa uns dies el periodista Xavier Mas de Xaxàs, en un article a La Vanguardia que res tenia a veure amb les estafes, feia una referència al fracàs que representa que l’èxit individual tingui més prestigi que el col·lectiu. I venia a dir que quan l’únic èxit és l’individual, la cultura cívica desapareix i, amb ella, ho fa el respecte als drets dels altres. Els murris, els mentiders, els estafadors i els delinqüents són diferents baules de la cadena. N’hi ha de coll blanc, també. Aquests dies s’ha posat al focus al debat entre Joe Biden i Donald Trump als EUA. Es parla de les llacunes de Biden, però es passen per alt les mentides de Trump. Dir mentides és enganyar. I comprar-les és ser-ne còmplice.
Contra aquesta pandèmia no hi ha vacuna. Però, si n’hi pot haver una, potser és la cultura, una eina transformadora que genera cohesió, crea entorns segurs i desperta sentiment de pertinença. L’acte del 20è aniversari del Museu del Ter, que es va fer la setmana passada, en va ser un exemple. Hi van projectar un vídeo en què ficcionaven que el Museu, que existeix, no existia. Que era un projecte que havia quedat guardat en un calaix. Sortosament existeix, l’avala una trajectòria, és un focus cultural que irradia molt més enllà del que són les seves competències. És cultura en majúscules. I la cultura, sempre, obliga a obrir els ulls, a fer-se preguntes i a tenir més d’una perspectiva. Per això, la cultura, i també l’educació, són antídots contra l’estultícia en un món amb excés d’informació a vegades construïda amb mitges veritats i mentides senceres.
Com la que fa molts anys diuen que es va empassar Garrincha, un futbolista brasiler de prestigi que era més donat a la pilota que als llibres. Es veu que l’any 1958, en una gira del Brasil per Alemanya, es va enamorar d’una ràdio i com que remenava algun duro va comprar la més moderna. L’ensenyava als col·legues orgullós. I el massatgista de la selecció, menys adinerat però més llest, li va dir que no li serviria per res perquè aquella ràdio només parlava en alemany. “Si vols te la compro, això sí: a meitat de preu”, expliquen que li va dir. Garrincha, emprenyat perquè la ràdio a Alemanya només parlava en alemany, l’hi va vendre. Un cop van ser al Brasil, va resultar que la ràdio també parlava brasiler. L’anècdota, com alertava fa anys Ladislao J. Moñino a El Pais, potser és una llegenda. Però serveix: informar-se, fer-se preguntes i pensar críticament segur que són maneres d’immunitzar-se davant l’herència de la Tracy o la ràdio que només parlava alemany. No n’hi ha, de duros a quatre pessetes.