Ja seria hora de mirar-nos la realitat amb unes lents que il·luminin de debò les dones que han quedat enfosquides per una història escrita, amb barra i premeditació, amb un biaix escandalós

Imagineu-vos una adolescent francesa, revolucionada i revolucionària, amb ganes d’explorar la seva sexualitat sense complexos. Li direm Claudine. A principis del segle XX les aventures literàries d’aquesta noieta van escandalitzar i fascinar a la vegada bona part de la societat francesa. Aquestes històries van sorgir de la ploma de Sidonie-Gabrielle Colette, tot i que si fóssim un parisenc d’aquella època a la portada dels llibres hi llegiríem un altre nom: Willy. En realitat en Willy era el marit de Colette, també escriptor, no tan bo com ella però més llest que una guilla. En Willy es valia del talent de la seva dona per fer-se ric i no va ser fins després de separar-se que Colette va poder recuperar l’autoria dels seus primers llibres.Poc s’imaginava Lise Meitner que passaria a la història per ser l’única dona amb un element a la taula periòdica en honor seu, el meitneri (Mt), tot i que potser li hauria agradat més que la recordéssim com la descobridora de la fissió nuclear. Però Meitner era dona i a més a més jueva, dues condicions que en aquella època no sumaven, precisament. El seu company d’investigacions, Otto Hahn, no va tenir cap problema per penjar-se la medalla i recollir, en solitari, el Premi Nobel de Química pels descobriments que tots dos havien fet en l’àmbit de la física nuclear.Ara observeu com treballa la Rosalind al seu laboratori del King’s College de Londres. La Rosalind Franklin és química i cristal·lògrafa. Som al 1952 i ella no ho sap però acaba de descobrir a través d’una fotografia el que semblava impossible de trobar: l’estructura de doble hèlix de l’ADN. Ara observeu James Watson, Maurice Wilkins i Francis Crick com utilitzen aquesta imatge, sense el permís de la seva autora, per a una publicació que, voilà!... els val el Premi Nobel de Medicina el 1962. Evidentment Rosalind Franklin, qui havia mort quatre anys abans per un càncer d’ovaris, no va rebre cap mena de reconeixement pel seu transcendental descobriment.Situem-nos ara als anys 60, als Estats Units. En el món artístic d’aquell moment, amb el permís d’Andy Warhol, tothom parla del mateix: els quadres d’un tal Keane amb unes imatges impactants de nens, dones i animals d’ulls desproporcionadament grossos. D’aquelles que no deixen indiferent. El pintor Walter Keane hauria de ser un dels homes del moment si no fos perquè en realitat (oh, sorpresa) els quadres els pinta la seva dona, Margaret Keane, i ell –tot un relacions públiques– va per tot arreu atribuint-se’n el mèrit. Això no pot anar bé, ho sap tothom, i en Walter i la Margaret s’acaben divorciant. Tot i que ella en reclama la firma (i els guanys), en Walter s’entossudeix a dir (inexplicablement) que ell és l’autor real dels quadres.La qüestió es resol ràpidament, quan en el judici que ha d’aclarir el cas, el jutge els demana que cadascú pinti una imatge en directe. En Walter s’hi nega per problemes en una espatlla. Qui ho havia de dir...Ara que ja ens ha passat la fal·lera (de debò, que pesats tots plegats...) per un fenomen astronòmic que si no ens desplacem una mica lluny segurament no tornarem a veure mai més, potser que ens fixem en uns altres tipus d’eclipsis que també s’han anat repetint des que el món era món, però malauradament molt més sovint. Potser ja seria hora de revisar els fets amb unes altres ulleres més adequades a la realitat. Unes lents que il·luminin de debò totes aquelles dones que realment s’ho mereixen i que han quedat enfosquides per una història escrita, amb barra i premeditació, amb un biaix escandalós.

Ja seria hora de mirar-nos la realitat amb unes lents que il·luminin de debò les dones que han quedat enfosquides per una història escrita, amb barra i premeditació, amb un biaix escandalós

Eclipsades