Economia. Els difícils equilibris
Actualment ens fa trontollar l’economia. Una inflació que ja es va desbordar a finals de l’any passat, juntament amb l’esclat de la guerra d’agressió a Ucraïna, comporta problemes en gairebé si no tots els àmbits. Energia disparada. Indústries que paren per no poder repercutir preus. Famílies angoixades abaixant els consums habituals per destinar-ho a aquest insum bàsic. Camioners que no poden assumir els costos de portar les mercaderies, aquestes també més cares. Els intercanvis, cereals sobretot, provinents de la mateixa zona de guerra i vetats els de Rússia, esvaïts d’un dia per l’altre, la qual cosa fa pujar els preus dels que els substituiran, fins que els que no puguin consumir-los facin estabilitzar els preus per la menor quantitat que entomarà el que es denomina mercat. En fi, un munt de problemes.
Perquè una de les característiques principals del sistema econòmic capitalista és la que aconsegueix uns equilibris delicats i afinats en tots els sectors a còpia d’anys, equilibris que com ara en pocs dies es poden trencar. Equilibris que provoquen grans problemes, com poden ser les constants degradacions del medi ambient, l’exhauriment de recursos del planeta, o que no es premia la prevenció i l’estalvi. El capitalisme tira més cap a cigala que formigueta.
Així, en situacions de normalitat al llarg dels temps, una empresa que quasi no tingui estocs ho programi tot amb el famós just in time, serà més eficient, més competitiva, fins a aconseguir tancar-ne d’altres que mantinguin uns magatzems plens de reserves. Magatzems que han de pagar lloguer i llum, s’han de vigilar, fer-hi rotacions dels productes amb caducitat, etc., és a dir, costos més alts. Si aquestes darreres previsores desapareixen, quan arriba la crisi sobtada ens trobem de potes enlaire.
L’ideal d’un avorriment econòmic, que no passi mai res, una inflació controlada, uns estalvis rendibles un xic per sobre d’ella, un horitzó pla fruit d’aquest equilibri, potser va en contra de la mateixa naturalesa humana, que piafa com un cavall briós, i necessita un horitzó més elàstic, més imprevisible.
Però de la mateixa manera que hi ha qui no dona importància al fet que cada matí surti el sol i a la nit clara es puguin contemplar les estrelles, i d’altres es meravellen de tal fet i de l’equilibri de la doble rotació de la Terra envers el Sol i sobre el seu propi eix, ens podem meravellar del que ja donem com a normal, unes prestatgeries a vessar en els supermercats i grans centres comercials, que tot sigui dit acaben desplaçant una bona part de les tradicionals botigues de carrer o barri, fruit d’aquestes eficàcies capitalistes. Comparant amb les buidors de Cuba, Veneçuela, la Rússia d’abans i probablement ara, això s’ha de considerar un miracle fruit del capitalisme eficient.
Però compte perquè una altra característica de l’economia capitalista va ser definida fa més de 150 anys per Karl Marx. Mentre el famós jueu alemany es va poder equivocar amb la seva aposta pel comunisme, no anava tan errat en les seves prediccions sobre el capitalisme definit per ell com a radicalment inestable i amb tendència a destruir-se a si mateix (et vendrà la corda amb la qual es penjarà, deia Michael Moore), amb els seus alts i baixos cada cop més grans i profunds. Fins i tot va predir que destruiria la seva pròpia base social, que era la forma de vida de la classe mitjana, la burgesia. Fins fa poc aquesta burgesia s’anava ampliant acceleradament, més accedien a ella, provocant com hem vist grans consums de recursos i els problemes mediambientals dels més de 7.000 milions d’humans que ja som. Aquesta ampliació ja està desaccelerant.
El procés inherent al capitalisme de destrucció creativa de les indústries i activitats pel flux desbordant de les innovacions i noves formes d’afrontar els reptes econòmics a la recerca de les engrunes en l’eficiència està portant que no existeixi ja seguretat laboral en l’àmbit productiu privat. Només en el sector públic s’hi pot trobar, però cada cop és més difícil entrar-hi (convocatòries de 200 places tenen aspirants a milers). Pocs oficis o almenys la forma en què es practicaven duren tota la vida. Quan els estalvis estan minvant, ser prudent pot portar a la ruïna i només els agosarats que s’endeuten i no tenen por de fer fallida arriben a prosperar. Hisenda castiga empobrint els primers i atorga desgravacions i ajuts als segons.
Només qui disposa de situacions monopolístiques i de poder com poden ser les grans elèctriques avui (que poden fer plegar les petites distribuïdores més eficients) o els bancs (que ja van fer plegar a molta competència i a sobre finançats amb els diners de tots) estan lliures d’aquesta dinàmica capitalista. També hi podem comptar com a lliures per exemple els grans capitalistes de les noves tecnologies i per suposat els del sector militar, ara exultants per la munió de recursos que els arribaran fruit de l’agressió de Putin. Si aquest va recompensar l’antic canceller alemany Gerhard Schröder en el consell de Gazprom, com a bescanvi, quan el facin plegar, alguna multinacional dels míssils o dels tancs el podria acollir i recompensar, talment com les portes giratòries de les elèctriques i bancs.
Malauradament es pot preveure com Marx que tard o d’hora el capitalisme sigui el culpable de matar la burgesia. Hi ho haurà fet solet, no haurà estat el comunisme de l’antiga URSS d’abans ni la seva variant d’ara, el comunisme-capitalista de la Xina de Xi Jinping, probablement condemnada a ser desbordada pels errors del capitalisme.
Però el món seguirà. Si els humans no ens auto-destruïm insensatament (llavors seguirien les formigues i altres espècies que creixerien amb la nostra extinció). Haurem passat per cultures de caçadors-recol·lectors durant milers d’anys, de l’esclavatge, de les feudals, fins a l’actual de l’industrial capitalista, amb cada cop menys decalatges temporals. Aquesta darrera ens ha beneficiat fins a nivells impensables quan va endegar la revolució industrial a Anglaterra en la segona meitat del segle XVIII.
Si encara som a temps de manegar-reformar el capitalisme salvatge cap a un de més humà, podem allargar-lo alguna generació més, però la tectònica de forces en aquest envit ens pot portar a terrenys desconeguts.