Editorial | El Tupí, l’expressió d’un problema de fons
El menjador social El Tupí de Vic arriba als 20 anys. Aquesta efemèride, que mereix un sonor aplaudiment per als voluntaris encapçalats fins ara per Núria Casamitjana i Marià Vilaró que de manera altruista fan possible el servei, en el fons també té un revers. Que avui continuï essent necessari un menjador social en realitat és una mala notícia: vol dir que la taxa de pobresa no disminueix i que, per tant, són moltes persones les que necessiten un suport addicional per poder menjar cada dia. Manlleu, amb un 20%, i Vic, amb un 17%, tenen l’índex de pobresa més elevat segons un estudi de l’estiu de 2023 del Consorci d’Osona de Serveis Socials. La mitjana d’Osona és del 12,5% i la de Catalunya, del 16,6%.
El Tupí, per tant, és l’expressió d’un problema de fons. No n’és la solució, perquè allò ideal seria que no hagués d’existir. Sí que permet pal·liar les dificultats, ajudar en el mentrestant i contribuir a crear una xarxa de seguretat per evitar que el risc d’exclusió acabi directament en exclusió. La solució, però, ha de ser estructural. I obliga a jugar moltes cartes en molts àmbits. La desigualtat, amb persones riques cada vegada més riques i persones pobres cada vegada més pobres, és una de les factures de les múltiples crisis que s’han encadenat des de la fallida de Lehman Brothers el 2008. En aquell moment va esclatar la crisi financera, que va tenir ramificacions diverses en forma d’atur, desnonaments i precarietat laboral.
La pobresa té moltes cares. Es manifesta en aspectes laborals, educatius i de residència: dins les ciutats hi ha barris pobres. Aquesta segregació de la pobresa, descrita per estudis diversos al barri del Remei de Vic i de l’Erm de Manlleu, és una pedra a a la sabata pels respectius governs municipals. Les ciutats no poden avançar a dues velocitats. Les receptes per posar-hi solució no tenen un efecte immediat, però enfocar-les és urgent. Abordar el problema de l’habitatge –no pot ser que la població amb menys recursos només trobi pisos en determinats barris–, evitar la segregació escolar, garantir la igualtat d’oportunitats i apostar per sectors econòmics amb valor afegit haurien de ser una prioritat.