Editorial | Els dos grans reptes del nou curs escolar
Millorar la qualitat de l’educació, sobretot després dels resultats negatius dels últims informes PISA, i garantir que els alumnes més vulnerables tinguin les mateixes oportunitats que la resta d’infants i joves del país. El doble repte que té la comunitat educativa per als propers anys –èxit educatiu i equitat– no és gens fàcil. El nou curs comença dilluns amb un titular que sembla una paradoxa: hi haurà menys alumnes en el conjunt del sistema educatiu de Catalunya, però més amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE). El curs 2024-25 va acabar amb 335.746 alumnes amb necessitats específiques, xifra que representa el 30% total dels alumnes (un percentatge que és superior a municipis com Vic i Manlleu). I aquest curs, malgrat que baixa el nombre total d’alumnes, augmentaran en gairebé 9.000 els que tenen necessitats. El 87% dels alumnes NESE ho són per raons econòmiques o socioculturals, i el 13% restant per trastorns o discapacitats. La realitat que es visualitzarà a les aules a partir de dilluns en els 1.326.352 alumnes que començaran el curs (8.493 menys que el curs passat) és el mirall de la societat actual: creixen les desigualtats i hi ha una part de la població cada cop més vulnerable.
Atendre aquesta situació és complex, però calen polítiques socials per reduir les desigualtats i fer realitat el model d’escola inclusiva en què tothom tingui les mateixes oportunitats d’aprenentatge. El Departament d’Educació ha anunciat algunes mesures per fer-hi front: des de l’augment de monitors de suport o 200 noves aules d’acollida fins a la reducció de les ràtios (el 82,5% dels 2.072 grups d’I3 públics tindran 19 alumnes per aula o inferior). Ara bé, no ens podem quedar en les xifres, cal ser crítics i exigents perquè els recursos que s’hi destinin siguin els necessaris i útils. Sobretot, en els centres considerats d’alta complexitat, amb un alt percentatge d’alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu.
L’experiència de les proves PISA mostra que els millors sistemes educatius europeus són els que conjuguen de manera equilibrada l’alt rendiment acadèmic amb la igualtat d’oportunitats. Una cosa no s’entén sense l’altra. Són les cares d’una mateixa moneda.