Editorial | Envelliment i reptes de l’estat del benestar
Els avenços mèdics i farmacològics, l’accés universal a la sanitat pública, la millora de la higiene i la nutrició i condicions de vida cada cop més còmodes i segures. Tots aquests factors han permès que les persones visquem més anys. A Catalunya, un dels territoris de la Unió Europea amb una esperança de vida més alta entre els seus habitants, actualment la xifra és de 83,38 anys (80 anys en el cas dels homes i de 86 en les dones). Les persones majors de 60 anys ja són més d’un 26% de la població catalana. Això representa un rècord històric i deu punts més que fa quatre dècades. Com a conseqüència d’aquest augment de l’esperança de vida, hi ha també cada cop més persones centenàries. Segons dades de l’Institut d’Estadística (Idescat), al mes de juliol es va superar per primer cop la xifra de 3.000 persones de més de cent anys a Catalunya (concretament 3.051). La xifra de centenaris no ha parat de créixer des dels anys 80: llavors eren només 185, i en l’última dècada han passat de 2.000 a 3.000. Ara, a més, tenim l’orgull de poder dir que la persona més gran de Catalunya i de l’Estat és osonenca. Es tracta de Carme Noguera, de 111 anys, de qui des de les pàgines d’aquest diari hem anat vivint cadascun dels seus últims aniversaris.
Que visquem més anys i amb més qualitat de vida és sinònim de progrés i tots plegats ens n’hem d’alegrar. Ara bé, l’envelliment de la població i que no hi hagi relleu generacional suposa un repte molt important per a l’actual estat del benestar. Ho és en l’àmbit sanitari, però també en les pensions. Aquestes suposen uns 242.000 milions d’euros anuals, mentre que els ingressos per cotitzacions socials són de 176.000 milions. No cal fer gaires números per veure que el sistema actual no s’aguanta. Hauríem d’aconseguir fer-lo viable, estudiant l’exemple d’altres països occidentals, buscant un pacte d’estat i el consens de tots els agents. Per fer front als reptes socials i demogràfics dels propers anys ens calen uns serveis públics dimensionats i adaptats a la realitat. Parlem de sanitat, de cura a la gent gran, però també d’educació, de mobilitat, seguretat i habitatge. I la millor manera de defensar-los és aconseguir un model que sigui sostenible i, per tant, tingui futur.