A Osona, l’any passat, un any en què la recaptació va créixer per l’elevada mortalitat provocada per la pandèmia, es van recaptar més de 6,7 milions d’euros

Incertesa seria la paraula que millor defineix la situació que viuen actualment els ajuntaments després de la sentència del Tribunal Constitucional que anul·la l’actual sistema de càlcul de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana, més conegut com a plusvàlua. En un moment en què els consistoris estan ultimant els pressupostos per al 2021 la decisió judicial ha caigut com una gerra d’aigua freda perquè la plusvàlua és, després de l’IBI, el segon tribut que genera més ingressos a la hisenda local.

A Osona, l’any passat, un any en què la recaptació va créixer per l’elevada mortalitat provocada per la pandèmia, es van recaptar més de 6,7 milions d’euros d’un impost que grava la venda d’un immoble, heretar-lo o rebre’l en donació. En el cas de Vic, per exemple, la sentència anul·lant l’impost arribava només tres dies abans del ple que s’havia convocat per aprovar el pressupost. En aquest poc marge es va haver d’idear una alternativa per compensar els 1,6 milions d’euros que estaven previstos ingressar el 2022 a través d’aquest impost. L’altra alternativa era retallar despeses o ajornar sine die el ple a l’espera de la reacció del govern central.

El problema de tot plegat no és la sentència de la setmana passada que ha deixat en una situació molt complicada els ajuntaments, és que fa temps que se sabia que tard o d’hora això podia passar i es podria haver actuat abans per evitar-ho. Des de fa anys aquest impost està a l’ull de l’huracà. L’any 2017 el Constitucional ja va sentenciar que no es podia exigir el pagament de la plusvàlua quan hi havia pèrdua patrimonial, una situació que des de l’esclat de la bombolla immobiliària era habitual. Però és que posteriorment, el mateix tribunal va declarar inconstitucional cobrar el tribut si l’import era superior al benefici real aconseguit. Aquesta última sentència que anul·la el mètode de càlcul obliga el Ministeri d’Hisenda a treballar per establir-ne un de nou que tingui en compte realment si hi ha hagut o no increment de valor. S’haurà de fer per via d’urgència un canvi legislatiu que s’hauria pogut treballar amb tranquil·litat i no provocar aquest trasbals a una administració, la local, que ja pateix un dèficit endèmic de finançament. D’això se’n diu incompetència o desídia.